.

.
"Au, vinga, amunt, amunt!/ Obre els teus ulls i amunt!/ Puja a la barca amb el teu bagatge/, i recorda fer la vida teua!"

Tinc un clavell per tu.
Lluís Llach i Grande.
.


dissabte, 19 de desembre de 2015

Esperança...?



Ontinyent, a 18 de desembre de 2015.

En eixir apressadament de l'església de Sant Rafael a pel cotxe, he escoltat dues dones comentar l'una a l'altra si havia vist els fills de Tere, plorant els tres, sobretot el major. De segur que se l'estimaven molt... Ma mare s'ha assegut amb les amigues, davant. Els meus germans i jo hem fet tot el possible per acompanyar Sari, els tres asseguts junts a la darrera bancada. M'he sentit ben orgullós d'estar amb ells, després de tant de temps sense veure'ns. Com no anem a plorar, junts, a la nostra Sari?

Mon pare no ha pogut vindre, que teníem altre dol... A la mateixa hora, i a Albaida, soterraven Amparo, la germana de mon tio Jose Marrahí; que descanse en pau. 
Hui no paraven de comentar-nos que si aquesta setmana ha mort una xica molt jove, la setmana passada un esportista així, de colp..., també ha mort un conegut confrare de l'Expiració, el senyor Baena, a qui tant respectava jo... 

El soterrament, al cementeri, ha estat dur de veritat. I emocionant. A mi, em venia al cap constantment el "Dies Irae", la lletra sencera a mena de lletania, remesclada amb el "Cant de la Sibil·la" i, ves a saber perquè, l'"Aubada" menorquina. Quin cervell el meu... No feia més que aguantar el plor i acompanyar a ma mare, per si em necessitava... Finalment, he pogut parlar amb Saúl per a dir-li que no tenia paraules per aconsolar-lo, només dues besades i un abraç. A Justo només li he pogut dir que l'estime molt...

El meu cosí Jaume està esperant que el seu avi ens diga adéu també. Em té informat i preocupat...
I aquesta nit, encara m'ha cridat l'amic Mollà per dir-me que acabava de faltar un company seu de l'equip de futbol, altre jove que se n'ha fugit, que s'ha apagat com ho fa un ciri que bé cremava i, de sobte...

Hui és el dia de l'Esperança. Sembla aquesta setmana aquells darrers novembres en què arribava a espantar-me la quantitat d'adéus, immensa i intensa... És allò que dius que anem espai i no badem, perquè de segur que pot continuar aquesta dolosa ratxa... I mentrestant, amb tanta calor i el Solstici ben a punt, el primer amb lluna plena en tants anys. Diuen que és senyal de dissort. Jo, per la meua banda, tinc massa pors físiques...

El Nadal, enguany, l'enfoque des de la desesperança...
Però malgrat tot, per a cada nit hi ha una albada...




Aubada

L'estrella més pura, 
poruga ja guaita; 
tremola agradosa 
dellà la muntanya. 
¡Ben haja l'estrella, 
l'estrella de l'auba! 

Els galls que dormien 
davall les porxades 
¿què és lo que ara veuen, 
que tant i tant canten? 
Han vista l'estrella, 
l'estrella de l'auba. 

Les flors senyorívoles, 
de rou tot brufades, 
l'embat les bressola, 
els ulls xalests baden. 
Han vista l'estrella, 
l'estrella de l'auba. 

Les boires se gronxen, 
la lluna s'apaga; 
piulant els aucells 
estiren les ales 
perquè el sol envia 
l'estrella de l'auba. 

Cansats se condormen 
malalts i malaltes, 
i alegres somnien 
visions d'esperança; 
que els mals i la fosca 
defugen de l'auba. 

¿Per què el monestir 
ventant les campanes 
ja crida a matines 
escolans i frares? 
Perquè vol que resin 
"L'Estrella de l'Auba". 

Estrella que et mostres 
quan fugen les altres, 
¿per què em deixondeixes 
tan de matinada? 
En lletres que lluen 
respon l'estel d'auba: 

-Amic, aprofita 
la vida que passa; 
de fosca nasquérem, 
la llum ens aguaita. 
Del sol de la glòria 
la vida n'és l'auba.

Marià Aguiló i Fuster