.

.
"Au, vinga, amunt, amunt!/ Obre els teus ulls i amunt!/ Puja a la barca amb el teu bagatge/, i recorda fer la vida teua!"

Tinc un clavell per tu.
Lluís Llach i Grande.
.


dijous, 17 de desembre de 2015

Ens mou l'amor, Sari. Ens mou l'amor...


"En la Vall de Josafat
quin serà el nostre content
quan el juí començat
s'alce Maria dient:
Vingau tots, fills d'Ontinyent,
que sóc vostra mare, jo!
Recibiu-nos en el Cel,
Puríssima Concepció".

Cobla de l'Asguinaldo d'Ontinyent.




Ontinyent, a 17 de desembre de 2015.

Em conta ma mare que la setmana passada, Justo anava a dur-te a Xàtiva i vas vore passar a Abel. El xiquet, preocupat, et va preguntar què et succeïa i li digueres que no et trobaves bé, però que si ell et donava un bes de ben segur que milloraries. Ell te'l va fer, tan dolcet com és, i tu li vas fer creure que estaves moooolt millor. Se'n va anar tan content... Hui ha preguntat com era que te n'havies pujat al cel...

Has sabut molt bé, tan intel·ligent com ets, dir-nos adéu a tots. A mon pare treballant, a ma mare a ta casa, de les darreres vegades que eixires fou a aplaudir al nostre Saül (compartit) en un concert, i a mi me'l donares en plenes festes... Recordaré sempre les teues paraules tan sinceres (què quan no has sigut sincera amb mi?, amb tots?), i també l'absurd de la situació... Tu tan malalta aconsolant-me a mi, i aconsellant-me per darrera vegada. Sí, tenies tota la raó. Com anava el teu Sergi a sucumbir davant les males accions d'un (i m'estalviaré l'adjectivació...)??? Tothom sabia com era, i com me les estava fent passar, excepte jo..., que t'ho veies vindre feia molt de temps..., però que fera el favor de no patir i d'estar orgullós: havia estimat sincerament, com anava a arrepentir-me'n mai? Això sí, havia viscut la cara més amargant de l'amor: que tu estimes i que l'altra persona només s'estime a si mateixa, i a tot el què li oferies... Sergi, la vida és massa bonica. Viu-la, que se'n va...

Estimada Sari. Si he pogut aguantar el viatge amb el cotxe és perquè he recordat tantes facècies i passades alegres... Sempre t'he admirat, grandota de cos, ànima, voluntat. Recordava per exemple com em barallava de xicotet amb tu, quan et deia que total, les "Camareres" éreu les "netejadores" de la Vila, per a què tant de bolso..., i que la Purissimeta no era de plata massissaaaaa... I tu feies com que t'enfadaves, i jo em reia badoc... Però sempre, sempre, en eixir el programa de festes, ja me l'estaves deixant perquè me'l llegira jo abans que no tu... I en la processó, en passar els Cabets, la nostra única preocupació, tant de Noemí com meua, era veure't desfilar entre la llarguíssima fila de Cambreres, posada amb la pinta i la mantellina negra -i en l'ofrena amb les flors blanques-, i saludar-te amb la maneta... En trobar-te amb aquella roba i la medalla aquesta vesprada al tanatori, un calfred immens m'ha somogut del tot. No sabia què dir-li a Justo. No sabia què dir-li a Saúl..., què els dius com a consol a dues persones que tant m'estime i a les que veus destrossadetes després de tants mesos de mostrar-te llur amor incondicional, que han patit tan de valent, ...quan jo mateix no he pogut ni mantenir-me dret?

I recordava l'anècdota del cigronet i la cullereta. T'admiraves que la tinguera encara en la memòria... Si saberes que no pare de repetir-la als amics...! I recordava com ens ajudares en la mort de la tia Mila, sobretot a ma mare, i com vaig fer-te aquelles classes de valencià al Bonavista, les meues primeres, i tan surrealistes...! Quines històries.... I la lluita tan preciosa pel teu Saúl...! Com ma mare era qui et recordava sempre el seu sant, i jo li recordava a ma mare el teu aniversari pels santfermins... Són tantes coses plegades en un ram de bons moments. De viure i riure i plorar...

I encara els primers records..., la teua boda! En la foto de tots els assistents hi ha dos xiquets al teu davant..., qui anava a ser sinó Noemí i jo? I quan entrava a ta casa, tindria jo tres o quatre anys, i m'embadalia davant aquella foto en blanc i negre del Campanar il·luminat..., si ha sonat per tu vegades la campana de la Puríssima. Si saberes quanta llum has tingut, quanta n'has donat. Com estem d'agraïts per haver-te gaudit, per sentir-nos recolzats sempre per tu.... Com desitge que no hages patit...

Les teues darreres paraules cap a mi són de les més boniques que mai m'han dirigit. Que confiara, que visquera. Que la vida és preciosa i que de ben segur que algun dia no només trobaré a qui estimar sinó qui m'estime, que és més important encara perque puga sentir-me realment viu. Que estimar-me és molt fàcil en apropar-se a mi... Gràcies. Gràcies. Gràcies...

Ara tinc el cor desfet. Demà et soterrem i no veig ara enlloc eixa bellesa de la vida que tu preconitzaves.
No importa. Dóna temps al temps, em deies. Pel temps..., de tu em quedaran tantes coses bones, la teua franquesa, l'espontaneitat..., i el teu exemple de força, de valentia, de donar-te...

Estimar-te, haver-te pogut estimar, és tan gran premi... Que m'estimes és un goig tan ample que el duré sempre amb mi, amb creixences. I no patisques, que voldré viure...! Com a tu, em mou l'amor...

No sé què més dir-te que no em duga més a plorar. Sé que t'haurien agradat les meues paraules. Què en podries esperar altres de mi? 

En trobar-la, saluda'm la tia Mila.


"Recibeix-me-la" en el cel. Puríssima Concepció...