.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dijous, 24 de desembre de 2015

"Carabassa ben torrà..., al Betlem de la Pigà!!!!"




Castelló de la Plana, dimecres vint-i-tres de desembre de 2015.

Com que Jordi es va empenyar en què calia conéixer el Betlem de la Pigà, doncs mera, un dia més d'anar país amunt, país avall amb el cotxe i el nostre betlemet per fer... Però sí, hi ha oportunitats ben interessants en la vida, i enguany, això d'anar a conéixer una de les "tradicions" resumidores d'altre moltes "tradicions" semblava més abellidor que mai. 
Així que ens plantem primer a l'Eliana i després a Castelló, que hi falta gent...

Què dir-vos? En primer lloc agrair l'atenció i dedicació de la nostra amfitriona, Dolors Ibáñez. Quina glòria de persona! La seua bonhomia va en consonància amb la grandesa de la seua tasca pedagògica... La d'històries que va tindre el detall de referir-nos de manera tan amable i efectiva... Ben agraït li quede per tanta cosa preciosa com hi vaig aprendre... 

En arribar a la plaça, jo em trobava en aquella salsa tan meua del marasme previ a les desfilades de cultura popular. Allò era un agombolament mescla de les Burretes d'Alcoi i la Cavalcada del Convit de València, perquè em pilleu la idea. Només que en un escenari meravellós com és l'ombra del Fadrí i la concatedral castellonera... Els personatges del Betlem desfilaren entre melodies de dolçaina precioses de veritat, encapçalats pels Nanos i Gegants del Corpus i els Cavallets. Quina emoció només començar! Allí estaven la senyó Quiqueta la Pigà (Vítol!), les beates, Josep i Maria que, després, es perdrien pel terme de Castelló, les Tres Maries, els pescadors del Grau fent sonar les caragoles que era cosa d'impressió, els Reis de l'Orient amb el seu seguici, el cec i el cacauero, el guarda Colldepato, Tombatossals i la seua conlloga, el Rei Barbut que semblava l'Auelo Colomet però amb un catxap de conill, tanta cosa, tant de personatge popular...



En entrar al preciós teatre poc esperàrem. El Betlem de la Pigà, amb text hermosíssim de Miquel Peris i Segarra i música, fabulosament emotiva, de la nostra estimada Matilde Salvador, a qui fa tants anys tinguérem la joia de conéixer a través de sant Àlvar Monferrer i a qui acompanyàrem una preciosa Romeria de les Canyes a fer l'homenatge a la Sang dels Moros... 
Ho farem curt. Només començar aquesta suma d'escenes, balls i facècies hipercostumistes castelloneres, apareix la idea que el mont Bartolo es crema, han tirat un misto i s'ha encés el pinar... I et veus aparéixer els frares del Desert de les Palmes apagant el foc amb branques d'olivera, i els veïns darrere i el públic també, amb margallons. I mentrestant sona una versió espectacularment tendra i sentida del "Romanç de Matxero i Teresa" dels nostres pecats amb lletra ad hoc que més bonica no podia ser. I en mig de tot aquell terrabastall, comença a nevar que allò pareixia la glòria del Misteri d'Elx amb l'oripell fet neu per fer possible el miracle d'apagar el foc i seguir fent festa de la vida. Emocionant és poc. Només podíem que plantar-nos respectuosament i aplaudir de cor tanta bellesa, que continuaria durant tot el llarg espectacle... Quanta joia transmetia aquella gent. Quina conxorxa de voluntats i experiències diferents per fer sentir orgullosos els qui tals maneres tenen com a arrel i per deixar-nos bocabadats i amorosits els qui ens hi acostem de fora i provem a entendre millor aquell orgull, mostrat col·lectivament amb un estruendós "Vítol" cada vegada que apareixia la Pigà i deia alguna frase rimada que acabava amb el seu nom...


I l'escena surrealista del rei Herodes que fuig amb vespa, i amb els Nanos de Castelló travestits en (el seu sentit original de) imatge del vici i el pecat...


Resulta que hi havia una dona en temps vell, beata fornera, Quiqueta la Pigà per tanta piga com li adornava la cara, que cada any convoiava tota la gent que podia per formar un betlem vivent. I des de l'any 81, una suma d'entitats diferents relacionades amb la cultura d'arrel popular de la ciutat i el terme, organitzats per una associació pròpia dedicada a aquest acte anual, duen endavant la proposta, enguany amb direcció escènica de Rafael Lloret. Hi ha l'Associació Grup de Veus Música Viva, el Grup de Danses el Forcat, el Grup Castelló Associació d'Estudis Tradicionals, la colla de Dolçainers, l'Associació de Dansants del Corpus (genials els Cavallets en la cercavila), la rondalla Els Llauradors (cosa gran, de veritat), la colla El Pixaví, els grups de teatre "Tragapinyols" i "Pessiganya" i l'Associació cultural La Barraca... Tot plegat, una suma riallera, divertida, lleugera i saborosa d'històries i cabòries, que no ens ha deixat ni despagats ni indiferents. Ans al contrari. Els detalls, el ritme ràpid, la sorpresa, la senzillesa escenogràfica, la bona voluntat dels participants i el públic com s'hi bolcava ens van corprendre de bona veritat! 

Quina joia veritable que el nostre país puga encara oferir-nos sorpreses d'aquest estil, i quin goig l'oportunitat de poder anar descobrint-les! Aquest seguit enriquiment emotiu i de coneixença ens fa créixer vitalment que és cosa de no dir per no trobar les paraules... Quina bellesa, única, en les lletres de les cançons, projectades intel·ligentment sobre l'escenari. Quina harmonia musical entre veus ben treballades, dolçaines amatents, rondalla agradosa. Quina alegria seguida i creixent la de les danses... Els aplaudiments als representants del Grau, als xiquets que tan bé ho feren (sobretot als menudets santets simbolitzadors de les ermites), els clams puntuals i sabuts del públic com a resposta a algun gir tradicional, o amb els propis Vítols lloadors de la pigada... Tot plegat un meravellós aplec de sensibilitats que, lluny de folcloritzar la tradició, la feien viva, la possibilitaven com a fet de futur i de reconeixença... 


En acabant, menjàrem de la famosa carabassa torrada, que ben bona que estava... Vaig tindre l'oportunitat de saludar el narrador, que no era ni més ni menys que el senyor Prior del Lledó, Josep Miquel Francés (que es quedà flipat en veure'm per allí, i saber que el meu betlem reflecteix el seu poble enguany...). I després dels remerciaments sincers i els bons auguris nadelencs, fets els selfies i les fotos de grup de rigor, reprenguérem la visita. Com es fa de difícil, i en molts sentits, eixir de Castelló...

I en arribar, baldat, a casa, encara m'he posat a fer Betlem... No dinaré al pas que vaig i, de ben segur, si és que acabe, ho faré justet sobre l'hora.
Però i què és la vida sinó aquest preciosos plaers.
Vítol per la Pigà i per la gent de Castelló!