.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dilluns, 9 de novembre de 2015

Vítol i vítol i vítol al Ball de Sant Vito!



Benissoda, diumenge 8 de novembre de 2015.

No vos ho creureu, però he tornat. Impiu com sóc, i descregut, he considerat que calia donar una nova oportunitat al fat. I  malgrat algun renec alliçonador ben merescut dirigit a algun pare que fills ha tingut perquè va follar quan li va abellir i, mera, Déu quin càstic li ha donat que l'abandona a l'antull de la natura (com aparca el cotxe al pàrquing), la sang no ha arribat al barranc.


I si no ha arribat és, les coses clares, perquè el neguit provocat pels provocadors joglars del Ball de Sant Vito ha embolcallat la sala de tanta senyora màgia, que fins i tot els qui s'orinaven al damunt han necessitat estar-se quiets, no fóra cosa que es perderen alguna de les facècies que li succeien al pobre de Mingo, cosí germà de Tirisiti, en la Terra dels Babaus enricvaloriana (la referència a la rondalla "Joan Antoni i els Torpalls" és inevitable, per més que només una de les històries d'aquells folls, orats o innocents es repeteix. Les altres, m'asseguren que són alcoianes, i tirant més cap a Joan Valls. Quasi res, diu el paperet!).


Titelles dels de sempre, de porra i carxot (amb l'afegit postmodern del "no es pega", impagable per part dels titellaires), de colpeig a la porta amb el cap de fusta, de mentideres i creïdors de mentides, de mare i de fill, d'intercanvi de regals una vegada s'ha fet el favor. Road movie d'aprenentatge de bondats, alliçonadorament divertits, amb música d'arrel en directe, una escenografia al·lucinadora, uns titelles magnífientment construïts seguint la tradició catalana amb personatge valencià (el Mingo de sempre) i un art..., quin art el de Xavier Learreta i Manel Mengual. S'han ficat a la butxaca, en un iàmbic, a tota la generació dels neopenjats del mòbil. Imagineu-vos com m'ha pillat a mi, que he cantat i aplaudit, i si m'haveren demanat ballar, ho hauria fet sense pensar-m'ho gaire... 



Ah, i ho dic ben clar: des de hui, em declare seguidor fanàtic dels Pelegrins de les Polseres!!! Si han vingut cantant (art, ja vos ho estic dient) l'O Vere Deus i tot...! Si els pilla sant Àlvar Montferrer, me'ls canonitza!!!! I jo, damunt, amb la pell de gallina, ajudant (en veu baixa) en llur cant. Qui era més xiquet no sabria jo dir-ho...




En acabant, després que la xicalla es fes les fotos de rigor amb actors i personatges, encara he pogut xerrar un poc amb Xavier. Un plaer. Vàrem estudiar junts a la facultat. M'alegra tantíssim que li vaja bé amb aquestes coses i que faça tant de bé amb elles... M'emociona fins i tot.
Ja ho he dit. Quin art....