.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Muses i músiques a Oliva...




Oliva, a 15 de novembre de 2015.

Tan bon punt he arribat, ja he flipat amb la imaginació de la gent. Centre Polivalent. Polivalent. En dos colors. Polivalent. La pilleu? Centre Polivalent d'Oliva...!!! Quin enginy per a un local per fora tan banal, per dins tan ample i cómode, i d'acústica tan rara... La banda i tota la pesca l'he escoltada molt bé, però els aplaudiments no s'oïen massa... Ai si el públic que m'ha tocat a la vora s'hagués escoltat tan poc. Podeu creure que a mig concert hi havia un iaio explicant a la néta com fer punyetes? Si, de la tercera a la segona filera. Però no té mèrit; ha hagut un moment en què tota la tercera parlava amb la segona com si estigués al carrer tot aprofitant els forts de la darrera peça. Esbalaït estava jo. Tant que vaig a redactar una oració a santa Cecília, a publicar en el seu dia, per tal que se n'apiade dels qui estimem la música i no ens abelleix patir els qui només estan interessats en contemplar com el fill, el nebot o el nét interactua en la banda, com si la banda no existira...

Fruit del temps de l'autarquia social i del món whatsapp que patim. I ja ho sé, que anava on anava...

Justament, l'antídot contra aquests mals sociopàtics és la col·laboració per aconseguir qualsevol meta comunitària. La realització d'una tasca comuna on cada cadascú puga aportar el bo i millor que dins seu hi trobe. Per això, per a mi, les bandes són tan i tan importants. Potser siga de les nostres tradicions (amb el permís pel fet físic de les muixerangues), la que més pot ajudar a agombolar, a encaterinar l'artista que cada educand descobreix en sí mateix, que cada músic sap. Ací, tothom aporta per a l'èxit de tothom, de l'aplec d'individualitats que recreix, que es modela, que puja, per arribar a impressionar. Perquè la matèria primera que usen és l'emoció, aporten emoció, eduquen emoció. Potser per això m'admire tant la feina del meu germà, perquè tant quan escriu (i això ho compartisc quan faig poesia), com quan tracta amb el músic, crea, ajuda, aporta, fa créixer, veu florir (... això només m'ha passat a mi quan unes mans van trenar, al davant meu i donant-me la paraula, un poemari...).

Si he fet el camí d'Oliva era per escoltar música. Ja veus, de tant de concert com hi ha al món santacecilianesc, m'ha decantat per aquest enguany... I m'he trobat de retruc i inesperadament amb l'espectacle curiós d'una proclamació de Muses i, oh, "Musos"... Ha estat realment entretinguda, i m'ha brindat després una estampa increïble: la dels xicots fadrins i fadrines vestits de po (que solem dir), fent sonar els instruments mentre els altres companys actuaven amb la roba pròpia de l'entitat. M'ha semblat preciós. Eixa és la idea: fer sentir els propis músics com a part estimada i estimable del grup. Atorgar-los, mitjançant el llenguatge de l'actualitat, una importància que mereixen sense dubte, perquè d'aqueixa importància donada, dels dies de preparació il·lusionada i de l'inoblidable de l'acte de hui, naix la fidelitat vital. Amb els companys i amb la banda. 

Hui, he comprovat moltes coses d'aquelles que fan més bonic el viure... Mera que trobar un assaig de Setmana Santa en la porta mateix del recinte aquest...
De tot, em quede amb la idea de com Saül, a tall de senyor director, entregava junt el senyor president de la banda, els instruments als nous membres (molt xulo l'acompanyament musical als percussionistes quan entraven pels seus col·legues...). Inevitablement, perquè el temps passa i em faig major, m'he vist els meus pares entregant aquella caixa al meu germà. Tampoc no fa tants anys. Però els fa, Sergi, i van sumant...

Bé, pel que fa a les obres interpretades, em quede amb la gràcia d'una estrena, el "Treasure Hunt" de Xavier Zamorano. Fresca i amena. Molt aplaudible. I també amb el "Gilgamesh" de Bert Appermontt. Llàstima que el respectable, a meitat d'aquesta obra ja demanara l'hora per dinar. Però m'ha semblat lluïda, i ben sonada.

Les meues felicitacions als músics pel resultat del treball. Serà cosa de veure si segueixen fent tan bon camí. Esperem fer més viatges per aplaudir-los.

Ah. No m'ha tocat res en la rifa que han fet en l'interludi. Però m'ha fet molta gràcia participar-hi...