.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 1 de novembre de 2015

Jo em meravelle...



Cocentaina, dissabte 31 d'octubre de 2015.

De com pot ser que, novament, posant tanta espectativa i il·lusió, el meu primer dia de Fira supere tot allò imaginable... He arribat prompte, molt prompte, com a mi m'agrada. I després de beure com és preceptiu a la tautològica font (del Pla de la Font), m'he assegut i he començat a ratllar versos. Això d'aparcar prompte sembla que ha omplert de ganes les paraules per eixir i anar caient sobre la meua llibreteta de guàrdia... 

Després, i amb la gelor d'una matinada que havien jurat que seria de pluja (ara diuen que serà demà quan diluvie...), he fet el que més m'agrada: desperear-me amb la Fira. Això de passejar amb les parades mig obertes i mig tancades, amb els envelats parats mentre altres destapen llurs tendals... Ha sigut bonic...

"Ací al Pla de la Font, la llum fa bon acopi de queviures.
Enfeinats macips trastellegen embalums
com entaulats, i arraconen i amunteguen tantes bales
de titja de blat.
Torquen les taules, alcen tendals,
apilen llaunes, reposen tanques,
endrecen bèsties, coloquen mostres,
i van i tornen trescant matí.
El motí que armen, el meu encís!"



I dolç també... Com un xiquet he anat descobrint bagatel·les que firar. I per primera vegada en moooooolts anys, he arribat a ser vençut per la sensació que, enguany, m'enduria a casa tota la Fira...!



Com que sempre estic penjant-vos les quantitats absurdament increïbles de carnassa (des d'ara cancerígena, OMS dixit...) que s'acumulen a les torradores industrials de la plaça del Venerable Escuder..., enguany toca peix, però sense cap voluntat quaresmal pontificadora meua. El brillar de les escates d'aquestes sardines tan de "xiringuito" plagístic, que fins i tot amb sorra s'hi sostenien, em va fer certa gràcia...




Vaaaal..., la vostra ració de carn! Ja sé que a tot porc li arriba la santmartínica porquejada, però això de tenir-los, acabadets de degollar, fent voltes i voltes a l'assumpte de ser rostits davant el públic per fer-ne després kebab, no crec que els tinga convençuts...



Jo tire més per la verdura... I aquesta panotxa m'ha impressionat! És la proposta que ens fa enguany la tenda de vetes i fils dels Borràs en la plaça del Comte de Cocentaina. Demà faré perquè ma mare la veja, que de ben segur, llanera com és, també es demanarà uns tostons d'aquests... El meu aplaudiment per l'esforç de tots els qui volen fer del poble que tant m'estime, un aparador imaginatiu i bell...



Malgrat que enguany la decoració festiva és un autèntic desastre, com tantes altres coses que acusen a l'actual consistori socarrat de no saber fer bé les coses, ni menys encara fer-les fer bé... i que ací i ara no caben perquè no és lloc ni forma part del meu passejar fer-los massa cas als polits polítics... Deia que malgrat tot, alguns detalls decoratius m'han fet riure, com ara aquesta bandera que es repetia a alguns indrets variats i que, a la llum del directe, semblava voler marcar que no, que serà comtal, però massa reial Cocentaina no ho és...



Les paradetes? Busqueu aquesta que ja li falten dos cactus, que se n'han vingut cap a Ontinyent... 
Com sempre, de tot i a mansalva. Sense aturador... I ja sabeu que no és cosa del nostre possible costumisme consumista, no. El que ens agrada és veure, xarrar, preguntar i, en aquest cas darrer, tornar-nos a meravellar de l'enginy de qui vol fer, i sap fer, i després ens ho vol vendre...



I la gent, per suposat. El que més m'agrada del tot. Voltar, trobar, xerrar, meravellar-me de nou. Ací dalt, dues persones que admire de debò. El senyor Socarraet, bloger i fotògraf i moltes altres coses de pro, i el senyor Martí Jover després d'una actuació que, de bona veritat, em va arribar i, quina passada, superar... La nova cançó que presentà, i li ho vaig agrair, "Xafa'm la guitarra", m'ha semblat d'allò millor que he escoltat en els darrers temps...


I ací, els senyors Gómez Garrido, Gómez Amorós i Gómez i Soler en ple passeig... Ah, sí, em vaig posar una tireta al cor, de la paradeta aquella dels cactus que abans vos he ensenyat, perquè no em supurara cap ferida. Un que va d'irònic per la vida...
Per cert, quina bona gent que dóna el món, xe...


Aquest senyor intentava fer creure al respectable que era una cigala improvisadora que conversava amb les formigues treballadores. Vaja, quina metàfora més xula de la situació político-social de l'estat on ens veiem immersos...
No he vist massa actuacions, i les que he vist, no m'han agradat massa... Veurem si demà...



I és que som titelles, ho vulguem o no, d'alguna situació o d'altra... Tampoc no m'importa massa si, en el fons, saps qui controla el teu carrau. Si no t'agrada, fes com jo, arma una revolució en la teua vida i juga a passejar, feliç, entre els colors de la Fira... 




I així, carregat com un burret i enyre nyores i massa delícies seques, m'he espolsat una vespra de Tots Sants magnífica. Meravellat, ho he dit?, quede de nou. A qui em diga que la Fira és el mateix cada any, li riuré la gràcia i el convidaré a fer un tomb amb mi...

Per cert, que com que vaig de bòlit, he tornat a fer tants poemes que potser demà tinga un senzill poemari més a les meues amples esquenes... Ara vos faig un minúscul polsim del que m'ha vingut hui contar-li a la Fira...

"Tinc la clau del pany de temps
que m'obre parades i empeny a la gent,
que entorna les portes i espanta mals vents,
que ratlla somriures i assenta el vell fred..."