.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Cagaferro...



Muro, divendres 6 de novembre de 2015.

M'agrada escoltar velles històries del tren.
Per això, quan Jaume em va dir que anava a presentar una cosa d'aquelles curiosa que no és conferència però tampoc no és col·loqui, sinó que s'aprofitaria la presència de vells treballadors de la línia Alcoi-Gandia per fer-los protagonistes del joc, poc vaig dubtar...

Bé. Arribàrem. Flipàrem amb l'edifici tan bonic triat, l'Arxiu murer, de precioses vistes i, almenys l'espai d'art Arpella, de terrible acústica... Saludàrem la tia Carmen i a Ramiro, sempre tan amables, i ens quedàrem ben contents amb les rialles de Marc, quina preciositat...

I res, a escoltar. I amb quin goig, quanta cosa bonica que oírem. Les paraules de Josep Lluís Peiró anaven guiant, saberudes del tema i per la pràctica conferencial intencionalment incisives (per treure als majors allí aplegats quanta més informació millor, clar), la proposta de debat aquella. Jaume ho va fer d'allò més bé també, i els dos junts, amb l'ajuda d'un fons interessantíssim de fotografies, van aconseguir que passàrem dues hores i mitja d'allò més plenes...



A mi, enamorat com estic dels trens (no tant com Jaume, que n'ha fet ofici i, les voltes que dóna la vida, també futur immediat si li accepten el visat i tota la pesca que es du entre mans), m'emocionà sobremanera aquella foto del trenet Alcoi-Gandia (no confondre amb el Txitxarra Cieza-Muro) eixint de l'estació de Cocentaina, amb el Castell al fons, des d'aquella estacioneta que hi havia al barri de Sant Jaume. Des de sempre he escoltat a ma mare les històries aquelles de raïls i guardagulles, no debades el seu iaio Leopoldo fou ferroviari de la Renfe a Tortosa, Manuel i Cocentaina... La que més recorde de sempre és la del cagaferro, com l'agafava la gent per poder escalfar-se de manera tan pobra en les llargues nits de temps pitjors...

Però si en van eixir d'històries!!! I a cadascuna més divertida i curiosa. Vaig saber per fi per què l'estació socarrada de la Renfe es va fer on es va fer, tan equidistant de Cocentaina i Muro que no hi anaven ni els d'un poble ni els de l'altre... I històries d'estraperlo, d'amistat, de burla.. Tant de bo Josep Lluís i Jaume vulguen fer-ne llibre d'elles. De ben segur que seria una obra meravellosa.



De moment, trobe que encara els queda molta feina per fer. Entrevistar en profunditat els antics treballadors, que són un doll d'informació d'interés... Què no es van quedar gelats els presentadors quan van explicar amb péls i senyals que l'aigua del dipòsit del Barranc de l'Infern es prenia directament del riu a través de bombes mogudes per l'energia que venia de baix, de la mateixa Fàbrica de la Llum? I així tota la vesprada, i així mil i una històries, que si l'ús de tròlecs, que si la dona que venia butlletes i a la fi d'un viatge que sempre sabies quan eixia però mai no quan arribava, sortejava caramels..

I el sistema telefònic per avisar-se d'una estacioneta a la següent que el tren ja havia eixit... Pobret tren..., dies abans dels Moros d'Alcoi del 69, l'estat, la companyia de ferrocarrils de via estreta (FEVA) que va ser la darrera propietària de la línia, la va tancar... El Pont de Ferro de Muro va ser venut i fos perquè l'Ajuntament no va poder pagar les 500.000 pessetes que costava, i les locomotores Almoines, L'Orxa, Beniarrés, Gaianes, Muro i Gandia, foren foses als Alts Forns de Biscaia de Sagunt... 

I les imatges tan boniques de la locomotora Cocentaina en els darrers dies, que ens oferiren en primícia? Ai quina bellesa veure travessar aquell trenet de joguet, que fins i tot els xiquets de les escoles ignoren que va existir, entre els nostres bancals, xicotet, xicotet..., que quan no tenia prou força, encara baixaven els passatgers a espentar-lo.

Al centre, entre Jaume Gómez i Juan Fernando Orts, dos dels treballadors de la línia Alcoi-Gandia, Gonzalo Orts i José Sendra. Història i memòria.


La feina, com deia, és gran. Està documentat i publicat. Està recollit en imatges. Però cal publicitar-lo convenientment. Cal fer-lo memòria històrica. El nostre Tren dels Anglesos fou l'explicació de la industrialització dels nostres pobles agrícoles. Va ser la salvació econòmica d'un Alcoi afonat. Fins i tot explica costums tan arrelats com que mitja platja de Gandia fos Alcoiana (que van arribar a dir-li el Tren Plaiero, perquè els Caragols hi llogaven vagons sencers per anar-hi, reservant-los com a ocupats per "educación y descanso"...). 

Llarga vida a la memòria del trenet, i a la gent que tant se l'estima.
Me'n vaig anar pensant que, algun dia, encara escriuré alguna cosa per ell, per ajudar aquesta bona gent a fer-lo més nostre. La de patrimoni sentimental que podria arribar a perdre's sense ells...

"Des d'Alcoi a Gandia, leré, leré.
Des d'Alcoi a Gandia, leré, leré...
Va un tren que vola, leré, amb alegria..."

I el pobret, mai no va passar dels 45 quilòmetres per hora...