.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

divendres, 30 d’octubre de 2015

Vull firar-vos un bocí de la memòria del temps de la son...

Ontinyent, divendres trenta d'octubre de 2015.


I hui que comença el temps de Fira, vos vull fer un sentit regal.

Jo mateix, sobre les voltes de l'Assumpció d'Ontinyent, en l'hivern de 1997.





El dia 10 d'agost de 1997, i ja ha plogut, vivia jo un tràngol existencial d'origen diferent al que he viscut recentment, però de conseqüències parelles.
M'estava a Cocentaina, passant les festes a casa de ma tia Ange i mon tio Ximo Pota.
Recorde que aquell matí, vaig anar a veure la Diana segona i, en cansar-me, vaig començar a enfilar-me pel Sangrador amunt, fins que, a la vora de Sant Cristòfol, vaig fer camí fins el Castell. I és extrany, perquè és un camí que mai més no he tornat a fer, que jo sóc més d'accedir-hi per Santa Bàrbera i la Caseta del Fabricant...

Començà a ploure. Jo també plovia.
Vaig treure fulls i llapis i vaig començar a escriure'm.

Tant vaig dir-me que va eixir un poemari sencer. "Comptes Rals. Memòria del temps de la son".

En arribar dies després a casa, vaig enllestir una mena de llibret.


Molts anys després, en una nit de versos, vaig ensenyar aquell escrit a la persona que més m'estimava. Em va dir lluminosament, angèlicament, que li complagueren. Quina emoció veure aquells ulls adorats omplir-se de llàgrimes mentre resseguien la meua trista ventura...
Temps després, per un aniversari d'aquells redons seus, vaig fer-ne una edició manual d'aquelles meues i li la vaig regalar, devot.

Ara, un fragment menut d'aquella obra de fa tant de temps i que tant ha significat per a mi (penyora d'amor, penyora...), vos la vull regalar a vosaltres. Vos la fire.
I ho faig amb un somriure ple, en espera que el tast vos agrade.
Poc a poc, vull recuperar el millor del meu passat. És la manera més dolça d'assegurar-me el futur.





Comptes Rals
Memòria del temps de la son
(fragments)



Les cendres? El cos, voluble ni ample, ja mort,
torna a l’extrem dels possibles. El record.
La porta cara Tramuntana, la història ben falsa,


i la vida que ara passa, regolfa i somriu.




Hom contava que un camí secret des de la torre
duia a uns comtes malèfics a cavall
fins a la Plana. I en ell, soterraven en vida joves brunes
desvirgades a destral, en la foscor del conte.




Ara, la llum de nit transforma el granit llaurat
i el deixa un poc amarg, amb l’amargor de les taronges:
la lluna quadrada en ple quart i perspectiva
sobre el somni de tumult de la vespra de festa i de boira.




Jo t’estimava, sí. Tu em fugies amb esglai. L’enyorament
es malmesclava amb l’incipient desig i jo et volia.
Primer veure’t, i compartir la teua presència, l’alé que espera
somriures esplaiats i ben amples. Com ho és la infantesa.




Duc ací, ja mort i ert i mut, des del passat hivern.
Quan vaig morir era el temps de plantar l’alfàbega.
Recorde el dia, trist: un sol lluent sense temor
jo llaurava, sol, els termes del meu poble.





Des d’ací dalt no trobe clara fita.
Els grans penyals s’ajunten amb uns altres
tot dibuixant barrancs i serralades, pous i cims gegants


que són l’aspresa basta i escarpada del meu gest.





Gratitud perpètua i glòria terrena a qui tendeix
la mà, i molt més, i m’és recer i acopi de força i llum.
Maons que als maons recolzen dreçaran forta paret

i el meu curt carenat deu memòria de més i molts murs. I bons.







He trobat, potser, la roca més dura per seure,
i sobre ella, provar de contar el perquè de la meua
joia de viure. Potser així, amb la dificultat convenient,
cabran més matisos i colors i pebrella en els meus dubtes.






Ara mateix si no fa, em digueren altius, que ocupava un indret
que en res no em pertocava ni massa. El lloc just i festiu 
que potser convenia a un algú molt cansat de la festa i que es queixa
del sol i la nit, i ve de fora, i no creix ni avança ni crea.





Jo hagués apreciat un nou color, greixós per vell.
Com el que de matí pots trobar al Pla. Però el castell és groc.
Ho volgueren insignes tècnics que deien que la pluja desfaria

la lluentor d’allò nou per retornar-ho als meus gustos senzills.







Vingueres al meu camp i em resseguires en un món que
ni en coincidència no era com el teu. I tu reies pel meu encís.
Era de nit, que de dia no podíem enraonar. A ma casa, amagats
davant tothom, jo assajava intrèpid mes primeres raons d’amor.






Un cos nu entre trons de recança. Salabror que deixava
el teu caminar i la calor dels meus presents ditxosos.
Una sabor desproporcionada, uns laments que, besant-se goig
fereixen, seguit de comptes de vidre a sobre el meu pit cobejós.






Varen morir tot pregant llum eterna i descans al seu Déu.
Mentre manaven senyoria, a través de protocols, que llums
humanes, de ceres blanques i cordills, cremaren cada demà
en el castell com a penyora del terrible viure que deixaven.






Sóc, i soc fort i ara reclame, soc i seré penyal,
penyal m’aclame, carrasca i penya ara els herete,
nova remor i nova saba en distint fruit daré en essència.
I deixaré heretat, dura i ardent. Clara i amable.





  
Renuncie a l’ahir com a darrer mot, ara l’anote
tot just per oblidar-lo en quedar ben registrat.
I ara davalle. M’espera massa cosa i m’acompanya el vent.
Parlaré molt per no oir els altres. I molt és el que parle.




Sergi Gómez i Soler
Castell Major de Cocentaina.
10 d'agost de 1997




Jo mateix, de nou, un poc més jove. La primera vegada que vaig pujar al Castell de Cocentaina. Guarde un gratíssim record d'aquell moment. M'acompanyaren el Tio Ministre, la tia Erne i el tio Ximo Pota, qui feu la foto. En baixar, veja'ts cosa curiosa, vaig començar a dir-me oficialment Sergi...