.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dijous, 15 d’octubre de 2015

Carrièra Trencavell...





Jacarilla, a 14 d'octubre de 2015.


Sé perfectament que vaig arriscar massa. Vaig apostar molt, i potser innecessàriament, a la carta de Carcassona. En certa manera, el meu encegament històric em dugué a esperar tanta cosa que, ara, quan he tornat de nou a la rutina rondinaire, només puc que somriure’m...




Totes les gegantines expectatives prèvies han sigut superades per un tsunami de sentiments i realitats fora mida... No només he guanyat totes les travesses, sinó que he estat recompensat, a més, amb el premi més absolut, la confiança...

Tolosa, la rosa.
Fontfreda, la cleda.
Besiers, cavallers.
Narbona que es dóna.
Carcassona bona.
Lagrassa, la garsa,
Vila roja, foja.
I Albí, llessamí...

Aquest descobriment del tot i del mi, l’havia de fer sol. Estava escrit perquè ho vaig trobar escrit, per mi...



Afortunadament vaig tindre al voltant molta gent amb qui contar i comptar. Fins i tot amb aquell tros de quòniam que va provar a malferir-me i de l’estupidesa del qual vaig eixir encara reforçat...






Són tot minúcies que queden anotades en el meu nou poemari... Mentre pujàvem i baixàvem –i giràvem rotondes i rotondes- amb aquell autobús conduït de la manera aquella, i guiats només pel bastó d’un pobre senyor que va ser més guia que no la guia “oficial”, jo em vaig dedicar a escriure la vora trentena de textos que van anar venint-me a la ment. Em venia allò que veia i allò que vivia...  Per primera vegada en la meua poètica, no he amagat  sentiments ni la meua manera de ser ni d’estimar. No ha calgut. A Occitània he estat jo com no recorde haver-ho sigut. Por tenia de tropessar, com altres vegades, amb un decorat absurd de cartró-pedra, i les possibilitats eren altíssimes. Però aquelles pedres, aquells paisatges, aquells recomptes no podien ser-ho. Val que tot era restaurat, però cada cantó t’explicava fefaentment, i insistent, el procés de la seua recuperació. I la companyia que duia amb mi era un jo mateix reconstituït...





L’exemple del mi més ample el vaig tenir la primera nit a Carcassona. En passejar, sol, per les muralles, l’emoció del tot plegat (que només podreu entendre aquells qui m’estimeu) va fer que ara el puga situar entre els moments cabdals de la meua vida.




Una amiga diu que no ningú va contant públicament com és de feliç quan ho és, i si ho fa, segur que és per provar a demostrar una falàcia o intentar destruir qui l'haja pogut enviar a desert.



 Jo, en canvi, i des dels dies passats, vull contar ma veritat.  Per fi, amb aquest viatge potser inicàtic, assolia el somni d’infant. I això és tot. Un somni fútil potser, però per a mi captivador, d’arrel i més enllà i endins encara. Amb mi venien tots els meus i vaig tindre pensaments per cadascun d’ells, i somriures. Amb mi caminava el xiquet enamorat d’aquelles pedres i les seues rondalles. L’adolescent aclaparat per la força de les històries reals que li arribaven. El jove meravellat pels processos recuperatius. L’adult encisat per la bellesa del tot plegat...



El fossat de la barbacana, ni tant sols va caldre per retenir cap cancerigen passat. Ja el silenci l’aclapa. Qui caminava amb mi és la idea del futur. Un reredemà que comença cada hui i que ja torne a entreveure. Un despús-demà d’estima. A cada silenci, paraules. Perquè aquell silenci estava format per totes les paraules que no he dit, sobretot les d’amor. Llavors és quan em vaig posar a cantar el meu “Reis Gloriós”... Calia que fos allí, sota la més senzilla de les torratxes, trobador alleugerit de la pena inflingida per qualsevol lausenger paranyós i per tota la tropa de ninotets del betlem del meu particular exemple d’amor descortés... Ara m’admirava de l’art de viure. I a cada recolze més imatges, i més potents, i menys estantisses. I la meua ment com es despertava a qualsevol dels detalls que clamaven atenció als meus sentits abotargats. I em vaig asseure a escriure a cada cantó, i vaig plorar joiós a cada moment. Sol i acompanyat per la meravella de la vida. Vaig gosar acomparar aquell moment amb el més alt del meu pas per aquest món, quan abans del tro de recança vaig estimar, a frec de pell i bes, i per virginal vegada, a qui fou el meu primer amor i encara (i no ho sap ni ho sospita) m’és la persona més important. Ma clau de volta.



Massa confessions juntes, massa tot plegat com per assimil·lar-ho en tant poc temps. 
La meua ment regolfa, i en el trajecte fruitador d’anar i tornar, s’ha descobert de nou activa, de nou creativa, de nou oberta a qualsevol vent que puga ajudar a unflar veles.





 Hi va ajudar cada segon de redescobriment, i fins i tot de pànic. No oblidaré la meravellosa desventura de Besiers, no. El moment d’entrada a l’església de la Magdalena i el que allí em va succeir són d’aquelles coses que no puc contar, perquè només els més meus no em prendrien per tocat de l’ala i afonat... Però la joia florejada i passejada a Narbona, la sensació poderosa de cremor vital viscuda a l’humilíssima Vila roja de Termenés (poques vegades he trobat tal bàlsam davant la supèrbia del món), les preciositats inesperades amb què em sorprengué Tolosa, la passió que m’elevava del terra a la Fontfreda i, com no, l’absolutament coratjadora Albí (quina glòria...). Tot plegat ha servit per reconstruir-me en la idea de l’amunt i avant. I ara que conec allò que ja estimava només per existir, la voluntat profunda meua és continuar estimant, viure d’estima.


No m’allargasse més, que no són hores.


Ara, em baralle amb mi mateix per triar el títol que durà el poemari aquest... Potser serà en l’occità que no vaig trobar enlloc més que en les làpides... “Carrièra Trencavell” acabarà dient-se, en memòria de la plaent tranquil·litat de la solitud i el silenci en mig del guirigall que va envoltar cert matí i d’un quadre de grans dimensions en què em vaig veure, no sé si víctima o botxí...