.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dilluns, 14 de setembre de 2015

Agres...



Agres, diumenge 13 de setembre de 2015.

Poc religiós sóc jo. Si entenem la religió com a cosa eclesial, ja hem tocat os; llavors ni ho puc ser ni que mai no ho siga! Ara bé, respecte els qui tenen fe de veritat, i de vegades, m'arriba a emocionar el seu discurs, si és sincer i humà. Hi puc compartir les formes, el canemàs d'interioritats sargades per la tradició i m'han encantat sempre els protocols, bé ho sabeu... Ara bé, hi ha alguns elements que, en establir una relació tan íntima amb el fet social històric de les terres amb què m'identifique, per a mi són també bàsics. Un d'ells és el respecte cap el fet devocional de la Mare de Déu d'Agres, la "Moreneta", la que empoma les volves amb la maneta, com fa aquella vella cançó de batre valldalbaidina... 



Hui he tornat a Agres. És el diumenge que, malgrat tants malgrats, ha peregrinat sempre Ontinyent, i jo he acudit amb la millor companyia possible, perquè emocionant-se a cada moment, m'ha emocionat a mi. Hem fotografiat els preciosos rajolets que acompanyen el camí, hem begut a cada font, hem xerrat amb venedors, dolçainers, veïns... I poc a poc, ens hem fet amb les velles costeres fins a pujar al caramull, al santuari. Visita als ex-vots (imprescindible), al lampadari i a la tenda de records. No he pogut ressistir-me a endur-me el preciós tapís de balconada que tant he admirat al poble. I després, hem passat pel cambril. M'he situat darrere dels pastors. Impressiona la Mare de Déu. El lloc acull un silenci natural respectat pel tothom tumultuós que entra en aquell recinte de rajolets vells i miracleries solemnials. En passar la porta i trobar-te el rigor votiu dels pastors, i tindre la imatge al teu davant mateix, només pots callar, passar, besar-la, passar-hi pel seu cos estampes, medalles, qualsevol cosa que puga acompanyar-te de l'instant mirífic del contacte preciós a casa... Això he mirat, des del respecte. I en veure tants ulls alliberats, me n'he adonat que tornava a somriure...




En baixar, hem fet plans de tornar amb gent que necessita acudir-hi. He comprat ametles de neula i torró i fruites ensucrades per a ma mare, i unes botelles d'herberet i licor d'aranyó pel meu germà. Ah, i en eixir del poble, un mig quilo de sorolles de les vermelles que estaven per xuplar-se els dits...



Quina sort poder gaudir de tanta cosa fruitadora en un matí tan esplèndid, fresc de rerestiu i en ple abraç de la Mare Mariola. Agres  mai no decep, ho tingues promés o no...