.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 30 de març de 2015

Passió xativina...



Ahir vaig baixar a Xàtiva per veure la representació de La Passió al gens còmode Gran Teatre. Gràcies a la insistència de l'amiga Eva Hernan, vaig poder gaudir d'una vesprada d'aquelles que et deixen saó. Molt aplaudible la versió de la sempiterna història primaveral l'oferida pel Teatre de la Lluna. Poc ho era però, d'aplaudible, un grapat del públic que ens acompanyava..., i ho passe depressa perquè si recorde l'halitosi de la veïna de platea i la sume a l'ús impresentable dels mòbils general, em venen arcades que no són, precisament, les d'Alboi... 

Anem al que importa. Com que em demanen opinió, la done. Saó he dit. I gran plaer estètic vaja per davant. Una versió "minimalista" que, malgrat ser totalment pragmàtica, ve reblida de poesia. És, a més, ajudada, i pujada, per una escenografia aparentment escassa (i funcional i efectista amb seny) que serveix meravellosament a un plantejament trencador necessàriament, gens banal i molt afavoridor del discurs. 

I vols dir que els actors no són professionals? Doncs molt treballat el tema del magnífic cor grec que, recolzat per Maria (santa Maria!) i la Magdalena, aporten una gràcia i un trellat femení, reflexiu i punyent, a un món d'homes irat i punyent també... Imagineu de sobte la història aquesta del final del Crist amb els personatges assenyalats en acusació continuada, i també acompanyats amb gràcia per un estol de huit dames blanques que aporten l'ensenyament moral a una història lenta per força, però molt ben trenada, de bellíssimes frases que a més d'enamorar l'espectador atent demanen a crits ser editades. I dic Maria santa perquè en veritat, el treball de concreció i contenció de Nieves Pont en el paper de la Mater Desolata és immens i l'agraïsc, per senzill, per real, per extraordinari. Aquesta Setmana Santa tindré en ment el seu gest i moviment a l'hora de reviure aquests escenaris mítics. 

Segur que ha estat difícil moure tan ben moguts els tants homes i dones del "Poble". Segur que no han estat fàcils de concretar ni plasmar els papers de l'Evangelista, complement del cor femení a mena de narrador fidecomisari, el de Jesús, ben encertat, ni el dels sacerdots, deixebles, serfs i polítics. Amb la il·lusió que posen els actors i el resultat mesurat que aconsegueixen, mereixen ser vistos i considerats. Per posar un contrapunt de sal a tanta dolçor, apuntarem que potser caldria avançar en l'estudi d'algun element visual que pot guanyar en ser reconsiderat, com ara el suïcidi de Judes. Queda també palés que el tema musical no està resolt. Millor, així el treball té més recorregut: és massa repetitiva la melodia al principi de l'obra i, per insistent, poc efectiva. Al final, quan els silencis prenen l'escena mesclats amb la recerca de la catarsi, el so guanya i molt. És el camí. 

I entre tant desplegament de mínims aprofitables em quede amb l'esplèndid inici, amb Getsemaní i el mirífic moment dels assots. El camí del Gólgota et fa, per original, badar la boca, (no diré més, que seria descobrir massa...), i l'espectacular crucifixió sorprén i aborrona per desacostumada. Potser pot resultar excessiva en efectes davant els tant pocs efectes generals, però seria aquesta una consideració falsa: hi ha molta feina d'il·luminació que passa desapercebuda, però hi és, i sent, enriqueix el conjunt. 



No ens estenem més que no cal. El nostre agraïment per tant esforç. Esperem repetir visita l'any que ve. Ens complau veure l'evolució d'aquest tipus de teatre, i més quan s'allunya tant del tòpic però des d'un respecte absolut a les idees primigènies de la narració canònica. Enhorabona al repartiment, al cos tècnic i a la direcció escènica, a càrrec de Víctor M. Torres.
Tornarem a aplaudir-vos.