.

.
"Au, vinga, amunt, amunt!/ Obre els teus ulls i amunt!/ Puja a la barca amb el teu bagatge/, i recorda fer la vida teua!"

Tinc un clavell per tu.
Lluís Llach i Grande.
.


dimecres, 15 d’octubre de 2014

Antonio Blasco, fill predilecte d'Albaida. L'entrevista que li vaig fer el 2000...




Allà per l'any 2000, ben jovenet jo encara -encara les primeres orelles- els "directors" de la revista Crònica d'Ontinyent em van fer un encàrrec ben interessant que no vaig poder rebutjar malgrat no tenir ni tantsols mitjans... M'agradava escriure, llavors. No tenia més feina que anar d'ací allí buscant i regirant i mai no he treballat tant... Un seguit d'entrevistes a gent de la Vall. Així com vulguera i a qui vulguera, quinzenals. Quins temps aquells. Recorde tantes històries de la tanta gent meravellosa que vaig conéixer... 

La primera entrevista va ser molt especial. La vaig fer al senyor Antonio Blasco Penalba, sagristà d'Albaida, tio de l'amic Toni i persona a la que seguisc admirant. No tenia jo cotxe. Em va tocar anar a Albaida caminant des de Sant Rafael d'Ontinyent... Agullent, Benissò, Albaida... Vàrem xerrerar hores, em va ensenyar mil meravelles i, després, em tocà tornar Albaida, Benissò, Agullent, Ontinyent, a cama crua... 

Ara que Albaida ha decidit nomenar el senyor Antonio Blasco Penalba fill predilecte, he volgut recuperar aquell text de fa catorze anys per oferir-vos-el i per aportar alguna cosa meua a l'homenatge coral que se li fa. No he tocat ni una coma de com es va publicar. Trobareu tanta cursiva com la parla quotidiana que jo volia reflectir-li. 
Enhorabona a ell i a la seua família.



Antonio Blasco Penalba. Sagristà d’Albaida

Sergi Gómez i Soler

Anem... Seiem de grat en la reracapella. Un sant Domingo pelat i barroc ens somriu mentre vigila les joies, relíquies, creus i les altres baluernes devotes del vitrall, netes i polides a consciència. Antonio somriu confiat mentre anotem dades que passen per ser bàsiques: nascut el 1927, orfe de pare des dels catorze mesos... i, a orgull ferm, Sagristà d’Albaida els darrers 56 anys. Massa com per no esdevenir paret mestra parroquial: ja supera els 55 anys de ministeri del “Rector Vellet”, aquell home d’Agres els ossos del qual va ajudar a treure en les reformes del cementeri. Tant de temps i cap recança ni arrepentiment. De vegades, pesar per certs nuvolets de rerestiu, que es desfan només que bufe el vent, en la memòria.
Quan Antoniet, “el llumeneret” llavors, va arribar a l’església, aquesta estava feta un desert. La guerra fou un malbaratament complet, i les imatges reteses pels àvids ulls d’infant encara serven dol. Les coses de l’església les treen a la plaça i les cremaven.... Ma mare no em deixava eixir... Veies homes que anaven amb escopeta, ho veíem amb gran susto, grups que anaven amedrantant a la gent. Alça el cap i mira endavant, rememora amb veu suau i ferma a un temps: La plaça al migdia, a pleno sol... Feren que les senyoretes del poble l’agranaren, tot per fer-les passar un afronte, perquè vegeren que eren com les seues criades. L’església? N’arrencaren el terra llevant els bancs... mercat i garaig, amb el foso en la capella de sant Josep. Tiraren les campanes, i es notava en terra el rogle del forat que feren en caure... Aquell era el paisatge del 39, quan començà això d’ajudar en les misses, d’acòlic, com hem dit sempre a Albaida, en els enterros, a arreplegar lo de valor de l’església que un vicari havia anat traient amb trampes i que les persones havien guardat a casa. Saps la història de Segrelles? Tenia en casa la Mare de Déu del Remei per pintar-la, però mai no l’acabava de pintar perquè no se l’endugueren, el quadre es diu “la inacabada”... al final acabà paredant-la per evitar mals.
Somriu Antonio mentre urdeix l’entrellat de la conversa. Li agradava estar dins l’església. Als 13 anys, i gràcies a l’acolicat, entrà com aprenent de pintor, i de nit a Rosari. Com que no hi havia bancs, el rector cobrava les cadires a 10 cèntims, jo comptava les col·lectes, els mateixos xavos negres que empràvem per a jugar... ara encara les compte, gràcies a Déu!. No hi hagué intermedi: a 17 anys, D. Juan Comes el nomenà sagristà. Un gran rector... va ser l’iniciador de la reconstrucció de l’Altar Major. A la primera descàrrega del marbre va i li ve el nomenament d’Ontinyent.... Però l’accés a la sagristia no estigué lliure de dubtes. Jo no volia i em tingueren que rogar; l’anterior sagristà, Salvador, senzillo, molt ignorant? Potser... havia estat molt maltractat i jo no volia que a mi em tractaren aixina. Recorda, amb una impaciència gens exaltada, que no destorba el posat adhust i tan afable, els mots que, sobre ell, deixà escrits el rector Comes: Una auténtica adquisición. Era, es, piadoso, limpio, disciplinado. El convencé l’estima a una església que ha contribuït a refer. Estava tot desert...
Dels sis acòlics companys fou l’únic que no anà a seminari,. No em fea l’ànim d’estudiar. El seu sacrifici seria de per vida també, però des de fora, a la part “lega”... i això que hi havia qui s’oferia a pagar-ho tot. Era una càrrega per a casa, tres germans seus, tres que aportava el padrastre i dos xiques més que naixerien...
I l’ofici? Cap benefici. No tenia paga ni cap seguretat. A final de mes agraïen el que estigués tot el dia, en el llibre Racional es marcava ben clar: de la missa de no-se-el-què, dos pessetes pel sagristà, un duro pel campaner, el sogre de Segrelles per cert.... I tocava l’alba a les 6 del matí. Les primeres patades sobre la neu les meues..., i apagava les llums a les huit i mitja de la nit. I de tant en tant, cal menjar, a pintar cases i a emblanquinar façanes. Coses d’aquelles que només es poden suportar sense càrrega familiar. Potser n’he vist casar tants que no he volgut casar-me, riu.
Va servir a Alcoi, i estigué de sagristà a Sant Francesc i Sant Maure, llavors encara en construcció. Perquè estava el capellà del regiment, familiar meu. Volia que em quedara, però l’estima a Albaida pot sempre més. Vaig arribar a vindre-me’n una nit a peu per tal d’ajudar en les comunions... Em volien a Alcoi, i vingueren dos voltes a per mi. Després, quan el rector D. José Pla partí cap a València, també m’insistí, però...
I l’esforç per contentar, educar i distreure la xicalla...Els xiquets de hui tenen massa coses, adés feiem excursions per tal de traure’ls del poble. Ho pagàvem amb les propinetes que traíem, la loteria, les lamparilles... Anavem a Gandia amb el cotxe de línia... i el cinema en la Traqueta, baix de la torre del palau, si era hivern, o bé en la plaça, en un tancat que hi havia vora la font, l’antic hostal, a l’estiu. Feiem cinema mut, xarlotades. Les cintes venien de Madrid, després comprà el rector una maquineta de sonor de Barcelona. El compartíem amb el Palomar, passàvem el primer rotllo, corrent, d’un poble a l’altre..
Muden els rectors i els trellats: la falta de la menuda assegurança de que gaudia l’impulsà a treballar com urdidor als 42 anys; i seguia de sagristà. A les cinc i mitja mamprendre l’amotet i a les 6 a fitxar, a les 2 baixar a dinar, amb l’amotet a la porta de l’església, calia cuidar la llumeta de la llàntia... i a les tres a fàbrica i a les set a tocar el Rosari.... els enterros els tocaven els xiquets. Alguns dies “em tocaven”, a mi, les onze comptant col·lectes. I en arribar el temps de la jubilació, s’acompleix el retorn a la dedicació plena que justifica la fama, guanyada, d’estar sempre clavat en l’església...

Ara que s’acosta la Mare de Déu ja ni dorc. Cal tenir-ho tot adobat, tot endreçat. Que no mai falte res ni res es trobe fora lloc. Tot a l’hora i quan toca: netejar calzes, patenes, custòdies, si els ciris dels ancianos, les flors, els llums, si la roba de la Mare de Déu. I com no, l’ajudar a vestir-la el dia de sant Francesc: un orgull, assevera. I, malgrat l’esgotament continu mentre puga ser útil, jo al peu de l’altar... Tot depén, demà, de qui regisca la parròquia... Canvien els costums i es nota el decaiment de la gent... Qui em substituirà?. Això té que eixir, no ho se... I entre tanta cosa el record del Centenari de la Mare de Déu, de veure com la gent es bolcà i prengué part. I això que vaig tindre més feina que mai.... I l’homenatge que li feren pels 50 anys d’ofici, quan vingué, fins i tot, Don Juan Comes, que en pau descanse, i els tants acòlics que ha conegut; i quan el bisbe Ureña, un d’aquells joves ajudants, digué que, per respecte, mai no ha gossat parlar-li de tu...
Tallem la conversa per fer sonar l’Àngelus. Eixim a la plaça. Mira, ara em tenen fotografiat a saber a on. El suggeriment de qui conversa sobre la novella fama retreu Antonio. Des que les campanes estan baix, els turistes inquireixen perquès i coms que costen de fer entendre. Però cal tocar, malgrat les possibles mirades, a les set i mitja, a les dotze, pel Rosari a les set, i a Ànimes a les nou i quart. Ara la gent ha conegut com és de sacrificada esta vida. És una gràcia el que hi haja gent jove que s’ocupe de les campanes. La senzillesa i l’austera modèstia, sincera i gairebé malaltisa, pateix fort en públic. Mai no he volgut xerrar... Jo vaig fent. No he eixit mai a l’altar. Tot està a punt abans, però jo mai no vull que em vegen.

I encara un desig. Dos voltes he vist les campanes a la plaça, ... tornar a vore-les dalt, al Campanar...