.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dissabte, 31 de maig de 2014

"Hi ha algú castellà? No? Pos que baixe l'Oriol...!"



Alguns dels meus companys d'institut m'insistien en la importància del moment, en com era de profund el canvi... Que l'Ajuntament d'Oriola edite un llibre així... Cosa de no creure fa no res. I ausades que va alçar la fita expectació dijous passat, que no havia vist jo el preciós auditori de "La Lonja" tan ple. Potser ens trobàvem allí la major part dels professors de valencià dels instituts del Baix Segura (de ben segur...), però no, que hi havia gent de tota condició tal i com vaig comprovar quan, en eixir, em va arribar la conversa d'unes  iaies locals comentant molt respectuosament -i viva-allò que havien escoltat... Sí que em sorprengueren, jo que no puc copsar aquests canvis temporals-morals, dues coses a més de la gran audiència: el fet tranquil de l'ús del nom comú de la llengua i com cada parlant de la taula presidencial aprofitava aquesta mena d'acte de defensa identitària oriolenca en què es transformà la posada de llarg del llibre. Tots vinga a tirar l'aigua al molí de l'Oriola actual. Sembla ser que són moments de tensió aquests en el fet simbolista de la vila del Segura, i per això eixiren a relluir temes com el de la Cruz de la Muela -si es treu o no-, com es canvia o no l'escut... Identitat. Identitat valenciana i coronística la d'una Oriola que deia fa no res encara no ser ni d'Aragó ni de Múrcia, sinó Oriolana i prou...

Una taula d'experts d'alt nivell i fondo repàs historicista per presentar un llibret curiós que, en poder, llegirem àvidament. Perquè de goleta, bona cosa ens en feren...! Que seixanta-dos anys després del Decreto de Nueva Planta encara conservàs el valencià el Raval Roig. Que eixiren en dansa documents tardans sobre contractacions que ara equivaldrien a requisits lingüístics oposicionals. Una defensa de la cultura popular ben marcada... I ara què queda del tot plegat? Res? Un grapat de topònims? Dubtes sobre qui hauria usat la llengua realment en aquell temps dels Furs? Una llengua que fou tinguda com a fet diferencial a l'hora de meréixer el bisbat i que ara només es parla en el llogarret de Barbarroja i en l'Aula de Conversa de la Biblioteca, on acudeixen des de fa un any aquells que volen aprovar els exàmens de la Junta Qualificadora... Amb tal trama i ordim, i sabent que Oriola és bona, ploga o no ploga, per fer fruitar sorpreses, com no voldrem furtar temps al temps per llegir el volumet? Ganes tinc de conéixer aquell Tio Pàmies, que deien...

El professor Antoni Mas parla en el novell volum de la llengua com a argument de la identitat nacional dels Oriolans. Altre professor, Jesús Millán García-Varela, de qui molt bé m'ha parlat algun company, reflecteix testimonis i comentaris del Català d'Oriola fins el mateix segle XIX. I encara, el venerat Brauli Montoya, que s'atreveix a migrefer la varietat lingüísta siscentista... Cosa bona segura. Un llibre de futurs, malgrat tractar de passats, que actualitza el respecte de la que fou segona ciutat del País cap el País sencer i, així, també cap a si mateixa...

N'eixirem meravellats de la presentació. I motivats també. Tal taula no te la trobes arreu ni sovint, ni tanta voluntat tampoc. Ni tanta idea. Esperem fruits.