Angelets meus...

Per més que el cant de l'Anunci Angèlic d'Ontinyent em tinga enamorat no sóc dels qui baixa tots els anys a escoltar-lo. No.

Potser estic més a prop d'aquells primers angelets dissetescos que dels actuals, i això que ja no desentone amb la mitjana d'edat de part del públic, no amb la gent d'edat avançada, esclar, sinó amb els bastants pares amb fills que duen les criatures perquè vegen allò que és més "típic" del poble. "Tipisme" que caldria que estigués protegit com a bé preciós i tal, però ja sabem com van les coses entre la gent d'abric i medalla, què vaig a contar-vos ara... A més, ja no en faig cas de res de tot açò des que els Angelets van eixir en dansa política, ridícula, en  l'anterior campanya a les eleccions locals. Tenia raó un periodista ontinyentí fa ben poc: ens governen indocumentats culturals. 

Jo vaig baixar perquè em feia il·lusió veure cantar dos confrarets meus i felicitar-los. Oriol i Ricardo, que ho varen fer ben bé. A Ricardo, li devia el regal de primera comunió, i per sort li l'he pogut entregar ahir mateix... Un conte purissimer que li he dedicat i que ha tingut a bé publicar-me el Periòdic d'Ontinyent per tancar el seu especial sobre la Festa Major.

Sembla que tornem a posar-nos en marxa...