M'he alçat hui tard. Anit hi havia tanta emoció que la son ha tardat en tornar de la festa a la que se n'havia fugit. En obrir les finestres, una boira suau i blavosa sobre la immediata Serra Grossa. Una frescor matinera impròpia entrava amb força en ma casa escalfada i ha fet que se m'erissaren de nou els cabells. El silenci era ben sorollós. Res no es movia. Ni tant sols hi havia encara els acostumats gossos fent com fan als seus anúncis de menjar i els seus amos fent barcella. Res. Ni tant sols la bandera que he penjat cap a fora, no es movia....
M'he rist de valent llavors. Jo dues banderes del Barça i una Senyera, les veïnes de baix, una altra bandera del Barça, cap a dalt una altra i un llençol amb escudets, i més enllà, baix de tot, trobe una manta blaugrana... Llig la premsa a internet. És un orgull que tothom parle tant i tant bé del futbol que estimem, que el jutgen com el millor que s'ha pogut vore, i que els jugadors i els colors de què parlen siguen els teus... Serà allò dels valors que diuen que tenen, tan rars en els temps actuals. Però quan Abidal, acabat d'eixir d'un càncer i titular ahir, va ser nomenat capità per l'equip per tal que fos ell qui arreplegara la copa, vaig plorar de valent.
Per cert, dir que el d'ahir va ser el partit més especial de la meua vida, el més bonic..., ja vos contaré el perquè algun dia...
I ara, a pensar que hi ha molt d'indignat en el món i jo estic entre ells, que hi ha consellers d'interior més que indignes i molt honorables presidents que en presó farien més patxoca, que cal fer fora l'alcaldessa del meu poble tot aplicant la matemàtica electoral, que hi ha molta injustícia i que cal combatre els partits que passen del nostre món, però també els qui pensen que el nostre món només ells el representen. Que hi ha tanta lluita, que hi ha tant d'esforç per fer. Gràcies, Barça, per eixa estona d'opi llarga que guardarem satisfeta en la memòria. I ara a arromangar-nos, que hi ha moltíssima feina per fer i ens cal ser lleons...
0 comentaris:
Publica un comentari