Entre Nanos...

Alça't prompte, viste't, vist el blog, i cama cap a Cocentaina en un matí que amaneix i que serà en un principi de pluja sense núvol que la deixe caure. Arribar, sempre depressa perquè cal anar a treballar en un tres i no res. Aparcarem, i amb major facilitat que no esperàvem, i ja ens tens enfilant depressa el carrer de la Trinitat per trobar-nos en ple Raval i assaborir els Nanos quan més ens agraden, quan no hi ha encara massa públic i els estan acabant d'arreglar els mateixos veïns... Els primer ja ens fan riure. Enguany que és any d'elecció no es ficaran massa amb l'alcalde, que diuen que els ha arreglat el barri tot formigonant-lo, per més que els resultats en l'escalinata de la Trinitat són dignes perquè els facen un Nano, ací arreglat, ací a la voreta trencat... I no ens equivoquem. Les moltes gràcies es repeteixen més que no altres anys. Una bona estratègia la de l'Ajuntament...

Però quan la política local es converteix en natilles que es mengen entre quatre i ara es deixa passar un partit més, la cosa ja pot començar a picar. Perquè la pillada dels veïns sempre és agredolça, i ara t'ensalcen, però després t'afonaran per les obres de l'avinguda del País Valencià o per la gran pista d'aterratge que s'ha fet al Passeig del Comtat. Es veïa venir. Els veïns del Raval acabarien fent aterrar avions.

No han tret encara els xurros ni els bunyols amb què obsequien els escolars i que fan la festa encara més dolça. Ara, igual aquell cartell no s'aguanta massa dret o cal acabar de benvestir aquella senyoreta de riure telós. I van fent, d'un ninot a l'altre, que lluïsquen com toca. La ràdio encara no està en marxa i no hi ha més música que les veus del carrer que es demanen encara materials i el rum rum del poble, bellíssim allà baix, que desperta entre un vent que tomba cossiols i doblega cartells i una negror al cel que s'assoma per Alcoi...

Zapatero ens arruïna, no hi ha dubte. Els vells tota la vida treballant i els joves sense oportunitats. Con ens enganyen els polítics amb les promeses... Els temes de sempre, adobats amb detalls d'impressió, com l'estima de Gadaffi al seu poble mort als peus o el President Camps vestit d'honorable Mafiós... El polp Paul ressuscita per triar futur govern socarrat, i les avispes de les hipoteques, els preus, la gasolina i altres malvestat no fan més que amenaçar el pobre currant... Veges tu per què voldran posar un arbre en el carrer de Sant Agustí, es pregunten, mentre la gent de l'Institut posa els seus Nanos on els posaven els veïns de Sant Isidre i s'agombolen esmorzant al seu voltant, sense que puguem veure les obres com cal, amb total llibertat... sembla que no han entés el concepte, i això de "salvar la festa" per eixe camí... Perquè caldrà salvar-la. Al Caramanxell ja ens avisen. Han estat trenta anys fent Nanos, però pleguen. A l'any que ve ja no en faran. Són massa anys, és massa l'oblit a què estan sotmesos, només hui la gent recorda i recorre el Raval.

És prompte encara, però ja he enllestit la feina. Com des de fa anys, ja tinc una o dues imatges dels Nanos que s'han exposat. Arriben les primeres escoles, ja sents la veu dels xiquets que esperen vore ninots esperpèntics. Poc material trobaran enguany, però el que hi ha, el de caire tradicional, d'allò millor que es pot tastar.

Un goig, com sempre, el trobar-se entre els Nanos, i al preciós Raval, el tercer dimecres de Quaresma...