M'estime les raboses. No he tingut mai gallines. Potser siga per això mateix que no he tingut mai gallines que m'estime les raboses. Perquè les veig de lluny i les veig com a símbol d'un passat preciós de rondalla quan aquell passat no era preciós de cap manera i les rondalles no són més que un reflex interessat i miop i hipermètrop a la vegada d'unes circumstàncies puntuals que ara adornen i abans ensenyaven.
Malgrat tots els perquès, m'estime les raboses.
Qui anava a dir que la plaga de conills que patim les anava a estendre ençà i enllà de nou. I qui anava a dir a qui les investiga que, de sobte, hi apareixerien en elles mutacions estranyes i inesperades. Supose que el primer que havera dit jo en veure les imatges captades a la Mariola d'aquella raboseta negra que han trobat seria, seguint la rondalla, si havíem mirat bé no fóra la famosa pantera de la Princesa...
Doncs sí, una raboseta negra han trobat. Potser l'antítesi de l'albinisme en el món animal, potser un cas únic al món i tot. El color vermell preciós, brillant, de la rabosa s'ha fet negre tió mariolenc... Cap dels dos colors, però deixa de representar l'infern, la suposada maldat, dins el món cartesià i tangencial de la rondalla, apartat de la realitat vital comuna però sempre present en esmentar pors i delits personals i comunals...
I han trobat també gats cervals i teixons i altres animalons d'aquells del passat feréstec. Sembla que per activa i passiva, i vist com va el món com roda, per pensament, paraula, obra i omissió, tornem poc a poc a la caverna... Potser això també m'ho estime pel que té de folklòric. Quan vinga el primer passó de vara greu, potser caldrà aprendre i fer com fan les raboses...
0 comentaris:
Publica un comentari