A vore, Sergi. Fes un esforç i posa’t a fer abans que no siga tard i amb l’adéu del calendari i l’hola-i-com-estem al nou, se t’obliden les sensacions... Encara que siga per guardar-les al calaix aquest del blog. Per si alguna vegada vols retrobar en l’any amargant de 2008 alguns comptats moments de bellesa sentimental. Poca, ja ho sé, no cal que ho repetisques que bé saps com va la cosa... però segur que intensos...
- L’alegria de passar la ratlla de França, tot era nou, i jo amb els ulls esbatanats i les orelles parades per veure si escoltava parlar algú en català a Perpinyà, que sí... Dis-te criatura, però mai no havies anat tan lluny de casa... I has estat en el castell de Perellós, i en el de Salses!
- El respecte profund, i el silenci, que imposa la tomba de Machado, a Cotlliure. Tota plena de records agraïts d’admiradors, de persones.
- La meravella de trobar-me per fi a Poblet, cada detall, cada racó, fins arribar a les magnes tombes reials. Ésser davant de tot allò que he admirat sense coneixer-ho. La petitesa que sents davant la tomba d’en Jaume, malgrat que saps que a dins hi ha dos caps i cap d’ells serà reial...
- Aquella vesprada de gravació tot va ser riure i sorpresa. A Paco no li eixien els cants i jo no parava, esglaiat com estava, amb el nervi... Veurem com queda la cosa, no Maedeus? Tan mal com ho havíem passat amb el desmai de Paco en el concert per a xiquets de Sant Antoni d’Ontinyent. Totes les espinetes ens les llevàrem el dia de Sant Roc, amb l’adéu a la Vall des de Bocairent. Quina meravella de persona és Paco... i no vos dic res de Pepa, la seua dona, preciosa...
- Orgull immens, emoció, tristesa, tanta alegria..., no sabria com dir-vos que em sentia quan Saül va dirigir “Chimo” per començar les festes d’Ontinyent. Ja abans, vaig arribar a plorar a l’Entrada de Cocentaina quan els Almogàvers van entrar al Pla amb “Signum”. I ja no diguem res de la "preparació". L'entrevista que li vaig fer al xicon en el Crònica és d'allò que millor sabor de boca m'ha deixat en escriure...
- Tendresa, molta tendresa en tornar a veure’m ballar els Cabets i els Gegants, i els Arquets i els Cavallets i la Veta en la processó gèlida de la Puríssima atrassada.
- Tan content com em trobava a Salem quan presentàrem el Calendari de 2009. Mesos abans, que curiós, em vaig sentir igual de feliç a aquell mateix poble en la celebració dels 800 anys de Jaume I. Serà que Salem m’aporta energia?
- L’alegria de passar la ratlla de França, tot era nou, i jo amb els ulls esbatanats i les orelles parades per veure si escoltava parlar algú en català a Perpinyà, que sí... Dis-te criatura, però mai no havies anat tan lluny de casa... I has estat en el castell de Perellós, i en el de Salses!
- El respecte profund, i el silenci, que imposa la tomba de Machado, a Cotlliure. Tota plena de records agraïts d’admiradors, de persones.
- La meravella de trobar-me per fi a Poblet, cada detall, cada racó, fins arribar a les magnes tombes reials. Ésser davant de tot allò que he admirat sense coneixer-ho. La petitesa que sents davant la tomba d’en Jaume, malgrat que saps que a dins hi ha dos caps i cap d’ells serà reial...
- Aquella vesprada de gravació tot va ser riure i sorpresa. A Paco no li eixien els cants i jo no parava, esglaiat com estava, amb el nervi... Veurem com queda la cosa, no Maedeus? Tan mal com ho havíem passat amb el desmai de Paco en el concert per a xiquets de Sant Antoni d’Ontinyent. Totes les espinetes ens les llevàrem el dia de Sant Roc, amb l’adéu a la Vall des de Bocairent. Quina meravella de persona és Paco... i no vos dic res de Pepa, la seua dona, preciosa...
- Orgull immens, emoció, tristesa, tanta alegria..., no sabria com dir-vos que em sentia quan Saül va dirigir “Chimo” per començar les festes d’Ontinyent. Ja abans, vaig arribar a plorar a l’Entrada de Cocentaina quan els Almogàvers van entrar al Pla amb “Signum”. I ja no diguem res de la "preparació". L'entrevista que li vaig fer al xicon en el Crònica és d'allò que millor sabor de boca m'ha deixat en escriure...
- Tendresa, molta tendresa en tornar a veure’m ballar els Cabets i els Gegants, i els Arquets i els Cavallets i la Veta en la processó gèlida de la Puríssima atrassada.
- Tan content com em trobava a Salem quan presentàrem el Calendari de 2009. Mesos abans, que curiós, em vaig sentir igual de feliç a aquell mateix poble en la celebració dels 800 anys de Jaume I. Serà que Salem m’aporta energia?
- I aquell passeig nocturn, florit i inesperat per la meua estimada Girona...
- Per a nervis nervis, els cinc minuts abans de cantar el motet “Flor de Soledat” que ens va fer Mila Rosa i que vaig sufragar jo, una vegada entràvem de la Processó del Silenci... Qui hauria mai dit que jo pugués fer de tenor primer?
- Que estigues fent una maqueta de la Cava dels Arcs de Mariola i de sobte, te n’assabentes que l’acaben de comprar per al disfrut i goig de la gent és cosa de sorpresa i molta alegria.
- Bogeria? La trobada de blocaires d’Alcanar. A qui se li ocorre pujar a cantar-li les quaranta a mossén Partal... encara el vaig defendre d’Àngel Canet i tot! Per cert, quin poble més bonic i quina por em va donar la Marta Insa... mare tape’m!
- Em vaig posar nerviós quan véiem que l’Entrada d’Ontinyent se n’anava de tan ràpida i no podíem comentar en Punt 2 la meravella del boat dels Arquers... Sort que hi ha taules...
- I el cansament absolut, en el Carnestoltes de Benimaclet. Et creus que va ser la primera vegada que vas treure el Gegant Moro Maclet? Tota la vida el Tirant...
- Sensació de ridícul? Sí, i tant, un avergonyiment que és com un llamp fred passant-te l’esquena quan, en la gala de l’Escola Valenciana comencen a presentar les Trobades i et trobes que no tenien ni idea d’on estava ni què es feia a cada pobles (valencianets...), i li posen a Beniarjó una foto de la dansà del Llombo d’Ontinyent! Sort que no se n’assabentà massa gent. De la que sí corre la meula és d’unes paraules d’aquell que se’n va de seminarista en una reunió de Setmana Santa, explicant que els rectors es masturben i ell, ho farà també quan estiga consagrat. Viure per a veure...
- Ah, però per a vergonya aliena, un director de música ontinyentí i una professora de cant assimil·lada... Que ho faça gent sense trellat, però atribuir a uns documents montserratins del XIV un text que saben perfectament que vaig escriure jo en el canvi al segle XXI... Quina credibilitat els queda? La que els deixe vore la terra que s’han tirat als ulls...
- Estem fets uns friquis, el soparot que vam muntar amb allò de l’Eurovisió. Després el seguiríem amb el “Bou per a coixos”. Llàstima que la gent més jove vaja com va...
- Apunta l’aniversari d’Abel. No pel fet en sí, sinó per indicar la meua joia amb el meu nebot. L’he vist poc, però “mera” que ens agrada jugar... I ballar “Jo menege el ditet”. Està d’un preciós. Altíssim. I en dies com en la Fira, per a menjar-se’l.
- Ep, i que per fi he vist un concert de Quico el Cèlio en directe. Però me’n vaig haver de baixar a Picassent!
- Per a nervis nervis, els cinc minuts abans de cantar el motet “Flor de Soledat” que ens va fer Mila Rosa i que vaig sufragar jo, una vegada entràvem de la Processó del Silenci... Qui hauria mai dit que jo pugués fer de tenor primer?
- Que estigues fent una maqueta de la Cava dels Arcs de Mariola i de sobte, te n’assabentes que l’acaben de comprar per al disfrut i goig de la gent és cosa de sorpresa i molta alegria.
- Bogeria? La trobada de blocaires d’Alcanar. A qui se li ocorre pujar a cantar-li les quaranta a mossén Partal... encara el vaig defendre d’Àngel Canet i tot! Per cert, quin poble més bonic i quina por em va donar la Marta Insa... mare tape’m!
- Em vaig posar nerviós quan véiem que l’Entrada d’Ontinyent se n’anava de tan ràpida i no podíem comentar en Punt 2 la meravella del boat dels Arquers... Sort que hi ha taules...
- I el cansament absolut, en el Carnestoltes de Benimaclet. Et creus que va ser la primera vegada que vas treure el Gegant Moro Maclet? Tota la vida el Tirant...
- Sensació de ridícul? Sí, i tant, un avergonyiment que és com un llamp fred passant-te l’esquena quan, en la gala de l’Escola Valenciana comencen a presentar les Trobades i et trobes que no tenien ni idea d’on estava ni què es feia a cada pobles (valencianets...), i li posen a Beniarjó una foto de la dansà del Llombo d’Ontinyent! Sort que no se n’assabentà massa gent. De la que sí corre la meula és d’unes paraules d’aquell que se’n va de seminarista en una reunió de Setmana Santa, explicant que els rectors es masturben i ell, ho farà també quan estiga consagrat. Viure per a veure...
- Ah, però per a vergonya aliena, un director de música ontinyentí i una professora de cant assimil·lada... Que ho faça gent sense trellat, però atribuir a uns documents montserratins del XIV un text que saben perfectament que vaig escriure jo en el canvi al segle XXI... Quina credibilitat els queda? La que els deixe vore la terra que s’han tirat als ulls...
- Estem fets uns friquis, el soparot que vam muntar amb allò de l’Eurovisió. Després el seguiríem amb el “Bou per a coixos”. Llàstima que la gent més jove vaja com va...
- Apunta l’aniversari d’Abel. No pel fet en sí, sinó per indicar la meua joia amb el meu nebot. L’he vist poc, però “mera” que ens agrada jugar... I ballar “Jo menege el ditet”. Està d’un preciós. Altíssim. I en dies com en la Fira, per a menjar-se’l.
- Ep, i que per fi he vist un concert de Quico el Cèlio en directe. Però me’n vaig haver de baixar a Picassent!
- I por, quan em diu Isabel que Fede ha tingut un bon ensurt i que és a l'hospital...
- Com sempre, com és d’espléndida, completa i reparadora la Diana de Cocentaina. Mel de romeret...!
- I si s’aprén quan vas a llocs nous amb gent bona. A l’Alcúdia, vaig rebre un bany de cultura popular d’aquells de la mida de la Mare de Déu de l’Oreto... Ah, i Toni de l’Hostal s’estrenava fent de Tornejant!
- Quanta tendresa en veure les noves figures del Betlem...
- Ei, i tot allò que em passà a Miravet... En ma vida havera pensat que m’afectaren tant les coses que anava coneixent... Sort que Gardeny i Montsó no han deixat tanta petjada.
- I les mans magnífiques de Jose. Mai no oblidaré el primer massatge d’osteopatia cranial, o com collons es diga...
- I l’avorriment absolut ara es diu “Adjudicacions”. Veritat Isabel?
- Més alegria, l'operació de mon pare ix perfecta... si no fos per les infermeres marujes del General de València...
- I dolor, per la mort de familiars i coneguts. Pobra tia Paquita...
I quanta cosa que em deixe... no passa res, tot resta en eixa bonior dolça i boirosa de l’oblit, que poc a poc va ressecant-se i després, si vols retallar cada record ja és impossible. S’han soldat fets cartró feble els uns amb els altres, i encara amb els de darrere i amb alguns, ves per on, que vindran encara.
L’únic que puc permetre’m doncs és recordar. I per a recordar millor, la imatge de l’any a Can Carrasca. Una foto de Sergio Pomar que és una autèntica meravella...
I quanta cosa que em deixe... no passa res, tot resta en eixa bonior dolça i boirosa de l’oblit, que poc a poc va ressecant-se i després, si vols retallar cada record ja és impossible. S’han soldat fets cartró feble els uns amb els altres, i encara amb els de darrere i amb alguns, ves per on, que vindran encara.
L’únic que puc permetre’m doncs és recordar. I per a recordar millor, la imatge de l’any a Can Carrasca. Una foto de Sergio Pomar que és una autèntica meravella...
1 comentaris:
El post este m'ha fet pensar que l'amistat podria ser definida com fer coses en comú. M'he adonat que moltes de les coses que has llistat també hi he participat. I més que ho haguera fet si el meu menisc (tots dos, vull dir... i poca boroma) m'ho haguera permés.
FELIÇ ANY 2009!
Publica un comentari