Quatre Innocents: Pren espectacle!

Per a algú que no està massa acostumat a les multituds, amb això que ja no isc de casa, va ser tot un esforç agafar el cotxe i baixar cap a l'Alcúdia (la bona), comboiat per Toni de l'Hostal. Això del Teatre la Clau, que va resultar el local estret d'una planta baixa-cotxera, i que en aquell poble no es pot aparcar, que són tot guals, que plovia i, a més, els balcons estaven plens de penjolls jesusítics on es llegia allò de "Divino Niño. Bendice esta casa", la cosa no prometia... Però és que el cartell de la festa dels "Quatre Innocents" era espectacular, que reunia el bo i millor encara dels músics i de la música d'aquesta terra i amb la nostra llengua... Val, tres cançonetes de cadascú, però, i quina joia? Quin bon sabor de boca al final?

Tan punt arribe, Paco i Pepa en el cotxe. Paco conduint amb ulleres... quin perill. Sort que els vaig guardar lloc, perquè sinó, amb la quantitat de gent que hi havia... I encara com, que Paco va estar fent-me comentaris molt sucosos i interessants durant tota la vetlada. Molt interessant tot, i més interessant encara el veure com els nous cantants li feien dedicatòries agraïdes pel seu mestratge... La cara que va fer Lluís el Sifoner en veure-se'l (el va beneir i tot), i Blanco...

La cosa s'encetà amb l'amo de la casa, cantant-nos un "Patilles tòrtiques" que em va arribar a l'ànima i ja em va deixar assaonat per a tota la nit. La participació estelar primera fou la del socarrat (dels meus) Esteve Ferre, que em va emocionar amb una cançó bastant dolenta sobre la Serra de Mariola, però que li vaig passar perquè nomenava justament el camí que passa per davant de cals Ministres-Carrasca, i això ja val tots els diners del món. L'home se'n va anar a la seua pizzeria abans que jo no puguera demanar-li si ja tenia a la venda el cd... per comprar-lo, és clar.

No em va arribar massa la participació de Carles Enguix, molt meritòria, però jo no estava per algunes coses, no em feu cas... i algun friki que havia cantat, m'havia posat dels nervis. El xiquet que començà a plorar va posar cada cosa al seu lloc. I llavors va ser quan descobrírem les primeres meravelles de la nit. Ja no direm res més de Pep Botifarra, potser que es repeteix com l'all-i-oli. Sort que Blanco i Emili, amb sant Nèstor Mont (que ens obsequià amb una bossa-nova excepcional i una cançó infantil d'allò més tendra), conformen una rondalla d'aquelles mítiques. Encara es va lluir Botifarra amb les dones que juguen a burro, però és que després va cantar Carles Dénia, amb la col·laboració de la seua germana Eva, i ens quedàrem arrapats a la cadira. Quina qualitat vocal, senyores, quin goig complet... si hagués dut discos per a vendre, que ens falla això del màrqueting cosa bona! I en un iàmbic, s'agafa la germana, Eva Dénia, la guitarra i ens obsequia amb dues precioses cançons de Brassens. I tot açò pot ser de bades, senyores?

I els Ovidi Twings? Mare quin rebombori de claus en la seua cançó de Nadal, que dedicaren divertits a un Paco més divertit encara i que no parava d'aplaudir-los. Xe, el que vos dic, per a llevar-se el barret. El que passa és que, després, ja no hi hauria més que llevar-se, i arribava Hugo Mas. Quin encant de cançó primera. Quina gràcia de segon tema, que Pepa i Paco es veien al davant l'Ovidi, que ha tornat de vacances i ara no el coneixem per la veu ni l'aspecte físic, però està present en el senyor Mas... I quines ganes que trega ja el seu primer treball... Quan se'n puja Toni de l'Hostal amb ell i comencen a cantar el "M'aclame a tu" estellesià... Darrere va anar, esperitat, el Sifoner, canta una Nadala d'arrapa i fuig, i tira a córrer l'home...

I més encara, que la gent d'Arthur Caravan ens va extasiar (si es diu així la cosa), amb unes provatures acústiques que ells deien que no, però que sí, que sí... Veus? l'únic disc que vaig poder comprar... i jo que volia que me'l signara el "bateria", que va per a família meua...!

I finalment, perquè tot allò que et fa goig també s'acaba, els de Pelandruska posant el punt Kousturika a la nit i fent-nos ballar assentats!

I encara el sopar, que si bé va arribar a les tantes l'entrepà, vam poder xerrar Eva Hernan i jo, posant verd a Llapissera... Que per fi es va dignar a mostrar-nos el disc que treurà promtpe (esperem que durant el proper any puga fer-ho...) i que té una qualitat extraordinària... El meu duet amb Paco queda excel·lent. La seua veu característica... i jo per darrere fent els acompanyaments aguts.... Menuda quadrilla estem fets...!

Vinguen moltes jornades com aquestes i llarga vida als qui les fan possibles...