Una gran tristesa

M'arriba una nova entrega de la col·lecció que l'editorial Naono fa més quatre anys que m'envia cada dos o tres mesos. I a cada dos o tres mesos, el rebre el seu correu, m'omple d'il·lusió i content: Gegants de Catalunya. Sense dubte, la millor col·lecció i més profitosa a la que mai s'ha pogut subscriure la meua curiositat.

Imagineu la meua dèria, una col·lecció que arreplega els gegants de pobles grans i menuts de Catalunya, d'Andorra, de ses Illes i del País Valencià! I ens dóna dades històriques, mesures i unes fotografies de qualitat. Tots igualadets, tots explicats, tots a l'abast de qualsevol enamorat dels nostres gegants, que hi ha tants... de gegants i d'enamorats!

Jo mateix vaig tenir la joia immensa d'escriure els textos dels Gegants moros i cristians del meu poble... i tenia l'esperança, a cada entrega, d'obrir el plasticam i trobar-me amb els meus estimats jueus (als que tinc com a nebots meus...), amb els de València, amb els del Pinós, amb els de Sueca, amb els de Sogorb, amb els del Campello, amb els de Xixona, amb els de la Font de la Figuera... i amb tants i tants gegants catalans i baleàrics com desconec i m'agradaria estimar (tots, tan grans com són, caben al meu redós. Imagineu-ne l'estima que em provoquen...).

Però això ja no podrà ser.

M'arriba ara la carta del director del projecte on diu que, sentint-ho molt, ara al novembre, s'abandona el projecte perquè després de quatre anys no han pogut comptar amb prou subscriptors que permeteren de consolidar la col·lecció. No és viable doncs, malgrat l'interés de la cosa, pel fet de la catalogació i la publicació.

M'ha sabut molt mal la notícia. No sabia de les dificultats econòmiques... I que cap govern ni cap entitat financera o cultural s'hagen prestat per a salvar la cosa em decep moltíssim, tant i com s'omplen la boca. I que a Catalunya la gent no estiga per la llavor... I sé que em costarà acostumar-me a no seguir rebent tanta alegria, però què vols que fem? Ens quedarà la gràcia del repassar els huit volums que tenim a la prestatgeria del menjador, el lloc més lluït de casa tot i somniant en històries i estimes. I si algun dia la cosa és represa, que mai no se sap, ací està el tio Sergi Carrasca, enamorat com sempre de l'Auela Socarrà d'Ontinyent i de la Dama Blanca de Sant Julià de Lòria -i confident del Moro Maclet i del Tirant de Benimaclet-, pel que faça falta... com a mínim per a subscriure's de nou..., i fer subscriure's a mig món...!