De Banyeres vaig al Solbes...

"Mera" que m'agrada pujar a Banyeres de Mariola... per més que aparcar siga cosa de creure en el més enllà. Sort que ho férem, després de molt bregar, prop i sense massa costera.
Anàrem Dani i jo, i ens esperava Adrià. M'havia dit que el grup "Aires de Mariola" feia la clausura dels seus vint-i-cinc anys, i com que fa temps que no veig danses de les bones, em dic que per què no? Au, mone... I què bé vam fer...!

Començà la cosa, allà al preciós teatre que tenen vora el castell, amb els problemes típics que solen donar els power points quan vols conjugar imatge i música... quantes vegades m'ha passat a mi tal cosa... (alguna que altra, i sempre que calia fer alguna cosa per a l'IEVA...). Però després, a l'hora d'eixir el grup a l'escenari, una meravella, tu! Van fer només tres balls, el Fandango i la Jota de Banyeres, i la Jota del Castellut, que em va emocionar sobremanera perquè no l'escoltava amb rondalla esplèndida des que era menut, i veure-la ballar, menys encara! Van fer-me arribar sentiments molt profunds, d'aquells que m'expliquen el perquè m'agrada tant la dansa...

Després, actuava Alimara, amb les seues mescles tan estranyes (La Petenera s'ha mort mentre representen una alegre nit de Nadal?) i allò sarsueler representador que si està bé, que ho està, potser arriba a carregar massa i tot. Ni el Faetó del Ball de Torrent va arribar la meitat del que havia arribat l'airada fresca mariolenca. Però Alimara és Alimara... mira, uns altres com els del teu poble, que si estiren més es trenquen... ja anem. Ah, i la sorpresa, Violí cantant... cosa bona i de la millor. Mel!

Res, i arribem just al Solbes de Bocairent, fem una picadeta sopadeta i ja ens veus a una bona colla de mil procedències anant a les Coves a escoltar un concert, el del grup Bielorússia. Sobre el fred que feia, l'excés de decibèlis de la música sobre la lletra i altres maldats que du mesclar el mal de peus amb la doctrina heterodoxa de la festa morocristiana sense alcohol perquè cal conduir, en altra ocasió vos parlaré... les quatre ens tocaren, asserenats vora el mercat. Només Adrià duia manta...