Pot ser per equivocació dels meteoròlegs o els registres previsionals, o també perquè tenia jo massa ganes, però aquest matí ha nevat a Ontinyent. I per a mi que la neu és alegria màxima i festeig, imagineu la gatzara! Res, que hem anat a dur a ma mare unes coses i nyas, que estava Abel amb la seua iaia, flipat mirant amunt, veient caure unes volves lleugeres, a tall de plomes, però que no sabia com definir. I ausades que anaven caiguent, les unes darrere les altres fins a deixar una delicada capa blanca sobre els arbres del parc de Sant Rafael. A la vora, pel carrer de les Trebanelles, la gent corria cap el metge, o bé passejava amb joia i paraigües... Abel no parava d'assenyalar-me el cei i dir-me "ma, ma"... si carinyo, és aigua que ve de dalt, dels nuvos blancs i calmosos, aigua molt freda, gelada...
I jo, que vos assegure que en tots els meus anys encara no havia vist nevar en la tardor davant del bou de la Puríssima, m'he emocionat de debò en veure aquesta anècdota de neu, la primera conscient del meu nebot, i he recordat desseguida aquelles nevades precioses de la meua infantesa, totes tan belles, gairebé mai en Nadal i això que sempre ho esperàvem... l'única que encertàrem fou la d'aquell sant febrerenc de Saül, que ell deia que era el millor regal, tan xicotet i tan dolç...
I com que el camí estava franc, mone a treballar, que hui entrem tard però la via igual està esvarosa... res, en quatre llocs marcats que saps que cal anar amb vista redueix al màxim, tanteja i avant... I en arribar fet tot un olentzero a Cabreras, el catxondeig dels companys..., ho havia encertat, havia nevat. I encara la il·lusió d'alguns dels xicons... Un d'ells em jurava que no havia vist mai la neu..., imagineu-li els ulls!
... I en tornar, ja tot aigua i poc gel, el catxondeig de trobar-te els de Canal 9 entre fangars i bancals, estacant-se, per connectar en directe amb l'informatiu. Pobrets patètics...
0 comentaris:
Publica un comentari