Una amiga que arriba als dos-cents anys...

.

El nou de maig de 1999 vaig tenir l'oportunitat única, mercés als amics campaners d'Albaida, de donar inici a un fum de vols de campanes d'un dia i una nit de festa gran.... Era no sé ara ja quin aniversari festiu de la Mare de Déu del Remei, i entre uns i altres, havíem omplit el poble de campanes, i a cada racó te'n trobaves una, i a la vora gent il·lusionada que volia fer-les sonar. Aquella senzillesa era tan important, llavors, per nosaltres...

I allí dalt de la torre, estret, sol, obert del tot a una vall immensa i a unes muntanyes amoroses, començava jo a voltejar una campaneta menuda, simpàtica, de cant agut i voltar rapidíssim. Era la campana de missa, aquella que cada dia volteja encara, cada vegada que des de baix de tot el savi sagristà tiba la corda perquè la joia d'aquella veu fina però solemne, es deixe dur pel cel valldalbaidí.

Aquell temps passà de pressa i moltes nuvolades afectaren un campanar que acabà per perdre pel vent una balustrada i, amb ella, tantes coses més com es varen perdre...

El campanar va ser restaurat tot i convertint-se en la meravella que és ara, i la campana de missa ha seguit allí dalt fent revols, convivint amb els vents i els coloms, sense enyorar massa quan voltejava en l'ermita del Roser, que ara veu badada i plorosa, tan alta com veu, tan lluny com mira... I li arriben els 200 anys, i aquests dies serà recordada pel poble que, en sentir-la, li endevina la intenció cada vegada que vola...

I jo, que fa molt de temps que no veig a la meua amiga, vull repetir-li els versos que, llavors, vaig escriure allí a la seua vora. Els vaig dedicar a la gent que l'estimava, i encara els els puc dedicar, malgrat que el temps i els camins ens han allunyat...

Vora la nit i dins la nit completa
la terra blanca dorm el maig
salobre i tens i eixorc i clar,
i ni la nit, que no és més mentidera del que ho és el dia que acabem,
ni les marors ni les sentides esperances esteses
entre els fils i xumeneres que ara veig, vetlen en pau.
Venç del calor la nit, remei de tantes coses.

Dalt, la mesura del tot i del res es desdibuixa
i es fa sentit remotament pensat, inabastable,
quan no s´és més que part d´entre unes pedres.
La solitud de ser un més de tants miratges,
i ser, amb tots, aplec de cor i bronze tendre,
fita de temps, puntal que es deixa caure malvençut.

Sent com som tots, cançó i prec admirable,
íntima sort i força incontinguda,
rella de nits i eixàbega minvant
gastada a força de colpejar l´espart;
per llaurar erms suant la solanada;
ni fang, sols pols que et refrega la gola i l´esgarra,
i malregant barrancs amb tandes de deshora.

Recollirem estima, i redreçarem tot un sentit de viure,
un vent que passa i creix i ens fa més alts, més homes.
A més voler, i amb lluna en bona nova,
com mai, els sons que poc a poc se´ns lliuren
espigolem, en abundor de fèrtil goig i un tot de palmes,
i el captenim i el fem i el preparem
en trenes de panís dats en ofrena
o anunci de recança, i d´anys fidels d´amor i recordança.

I ara, a la nit, perdut a sobre la ciutat sencera,
mentre pregant, la gent, recreix les velles randes,
voltat de murs i arcades venerables,
s´estima tant saber-se junt els altres...
per ser de nou tan important com ho és ser un més de molts,
i baratar-se, és sort, en batallada,
batec amat i amic, so de campana,
so de campana, so de campana.

i en arribar, devotament, l´albada
farem un vol, i en acabant, un altre.