Tevetres: La meua

Recorde com a cosa gran, de ben menut, el vore el dia 9 d'octubre com parlaven en valencià els de TVE en la tele. A casa era tot un esdeveniment i fora la pel·lícula que fora, a tragar-se-la... veges tu, la tele parlant per fi com nosaltres. Un convidat a taula obligat, i per tant invasor, que sempre ens parlava en castellà...

Després, aparegué "La Catalana" i això fou massa, escoltar els partits de futbol en un dialecte rar, però que enteníem perfectament i que aviat se'ns feu familiar (excepte pels qui s'empenyaven en tenir cera a les orelles). Gràcies al roll de les antenes aquelles que pagàvem a traves d'Acció Cultural, i a que l'Ajuntament d'Ontinyent facilità la cosa, arribà el senyal a l'escala, després d'escoltar paraules grosses per part de la punyetera de sempre (a cada finca segur que hi heu tingut una invasora com la que tenia jo), l'acabàrem veient tots...

El que recorde amb més estima és l'arribada del dissabte per la vesprada, quan la meua germana i jo agafàvem a Saül, tan menut, de la mà, i ens n'anàvem a ca la tia Mila a vore "Els Barrufets", en color, que a casa, només teníem pel blanc i el negre, i la cosa no ens barrufava gens...





i des d'ací, tota una història d'amistat: Les vesprades amb el senyò Bachs i l'Encarregat de "Filiprim", les nits guaitant que feien ara amb La Trinca, o veient com era de malvat el JR de Dallas, i després l'hotel aquell tronat de tres estrelles del Tricicle, i el Mikimoto amb la megapubilla, i el Barça -amb tantes il·lusions com desil·lusions- amb la veu del Puyal. I a resseguir si eixia en la tele el nom de Saül el dia de l'aniversari, que era soci, com tocava, del Club Super 3, el del Petri i el Tomàtic.... I tots a vore "Arale" i "Son Goku"....





i tothom també enganxat al "Poble Nou", tant que la cosa va revitalitzar aquest vell topònim del meu poble... i l'oratge que no s'equivoca mai mai, i menys quan parlava d'Ontinyent o de la Vall..., i totes les cançons de l'estiu dels grups que anaven agradant-me. I les notícies, amb les quals anava formant-me... i els clàssics, Llach, Bonet, Raimon... i a seguir rient amb la Lloll Beltran, les Tresines de la Cubana, Buenafuente quan era Buenafuente i eixia amb una senyoreta de Cocentaina, i amb "Polònia" ara, i algun reportatge... i Quim Monzó a Frankfurt va ser l'última bona?




Com no vaig a tindre TV3 com la meua?, la meua, la de ma casa, la dels amics, la de millor qualitat... Però ja no és el que era. Ara, els socialistes han entrat a llevar costres d'això, de qualitat, per oferir una tele multicultural (propòsit: Totes les altres cultures davant de la d'ací), que cada vegada s'asembla més al monstre que van parir ells mateixos a València, Canal 9 en diuen: despersonalitzada, gens representativa, cada vegada més castellanitzada i castellanitzadora... lluny dels grups nous de música que van eixint i no tenen cap altra plataforma. Lluny de la gent d'arreu i prop de la gentola arreu que, afortunadament, encara és criticada al "Polònia"...

Però malgrat tot això, encara està per damunt de tots els altres productes televisius que es poden captar des de ma casa i és la que ocupa el primer lloc en el meu comandament. Sé que encara baixarà més, en qualitat, en moral i en pocavergonya, però igual resuscita algun dia..., siguem un poc maragallians (avi). De miracles més grans se n'han vist a Catalunya. Només cal que la gent es nyugue els matxos. I ja va sent hora...

Moltes felicitats, doncs, als qui hi treballen i als qui hem gojat d'aquests vint-i-cinc anys que aquesta nit s'hi celebren... Per cert, amb un programa hortera, horrible, i amb música en castellà (Amaral i Estopa. Eixa és la pluralitat que volen els sociates globalitzadors). Sort que, al Canal 33, han fet un bon programa sobre els Lax'n'busto, que si no...