Can Carrasca: No pot haver mort...

dissabte, 27 / setembre / 2008

No pot haver mort...

El millor dels còmics (amb el permís del tio Brando), no pot haver mort... I no ho ha fet, clar que no... ens veurem de nou en mig del somni màgic que és el cinema...

Uns ulls que em portaven memòria d'un vent antic i que recordaré en els que cada nit m'acotxen...

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Refranys morals

- "Home cregut, home perdut".

- "Els cabells i les dents enganyen".

- "A bodes i testaments, no hi poses reverends".

- "Al marit, la muller sana, i al germà, rica germana".

- "Com més grossa és l'amistat més forta és la renyina".

- "Dels colors el vermell, i dels raïms el moscatell".

- "En celler, veure i marxar".

- "Xixo, fuig del món i passa a Gorga!".

- "Homes de Benilloba, acudiu amb fesos, que ve un llop i una lloba de quinze mesos; porteu aixades i amb la pla rompeu-los als dos les barres!".

Llibre d'amic e amat

-Qüestió lo si amor era pus prop a pensament o a paciència. Solvé l'amic la qüestió, e dix que amor és engenrada en los pensaments, e és sostentada en la paciència. (224)

— Los senyals de les amors que l'amicfa a son amat son: en lo començament plors, e en lo mig tribulacions, e en la fi mort. E per aquells senyals l'amic preica los amadors de son amat.(233)

- — Digues, foll: vols morir? Respòs que: — Hoc, en los delits d'aquest món e en los pensaments dels maleïts qui obliden e deshonren mon amat; en los quals pensaments no vull ésser entès ni volgut, pus que no hi és mon amat. (254)

Senyores: des que só entrat,
no ha una hora,
ja el meu cor trobe robat
d’una senyora.

Só entrat en aquest ball
per mon delit:
entrí sa i eixiré mal
d’amor ferit.

Per bé que entrí reposat,
en esta hora
ja el meu cor trobe robat
d’una senyora.

Entrí jo sense dolor
ni cosa alguna,
i eixiré ferit d’amor,
per ma fortuna;

i la qui m’ha mal tractat
és balladora:
ja el meu cor trobe robat
d’una senyora.

És donzella molt galana
entre donzelles;
és discreta i molt humana,
bella entre belles.

Puix donzella m’ha nafrat
i m’enamora,
ja el meu cor trobe robat
d’una senyora.

Del Cançoner Flor d'Enamorats

"Té costums de pòble gran,
casi cap de ciutat culta,
y encara qu'ella hu oculta,
trau la pateta daván
y amòstra el rabet la punta.
És molt amant de fer festes,
de dolçayna y tabalet,
de tirar molt de masclet,
de fer paelles, y en éstes
de bufarse més qu'un sep.

¿Y qué fa la clase alta,
la illustrada y la rica?
Puix eixa en sa casa es fica
y cuant veu qu'el poble salta,
agafa y de sòla pica.

Si no hia perill ni pòr,
la voréu en combragars,
en funcions y soterrars,
ahon puca esplayar son còr,...
donantse tò en totes parts.

Que no's fasen procesóns,
qu'el Còrpus no se celebre,
qu'el pervindre es veja negre,...
no li anéu més en cansóns;
cada cabró que s'arregle."

(Els Pixavíns de València)

- "És trist de no haver disposat d'un crític implacable quan més el necessitàvem.

- "De tant en tant, l'alternativa és: o ensopegar o retrocedir".

- " Les persones que, com ara jo, som pràcticament escèptiques, estem condemnades a trobar bé tot el que fan els altres i a suportar que sempre hi haja algú que trobe malament tot allò que fem".

- "En aquesta vall de llàgrimes, cadascú fa el que pot per traure profit a la xamba de viure. Les ètiques consagrades solen opinar i recomanar tot el contrari".

L'oració a la Vall

Nit de bronze, espai superior, cel de contricció,
salut dels pobres, venjança dels vençuts, oblació,
instant de seda, vellut temporal, país interior,
contrada perfecta, capot hivernal, neu sobre les pestanyes,
celest és l'horitzó, el sol s'hi pon al mig.
Els colors temperats, l'aura matinera,
el riu de la son, l'hora benèvola, el record segellat,
que calma la brisa, que canta la roca, que besa el turó,
que dorm a la fosca, que beu la serena,
que trenca els lligams, que obre les venes,
que exsuda el licor, que pispa a camp lliure
taronges i préssecs, que espanta el destí,
que riu amb les llàgrimes, que torca suors,
que roba la vida, que tiba la corda,
que crema rostolls, que birba els camps erms,
que aplega l'escuma, perquê és home i l'estima,
perquè és déu la infanta, perquè és pedra
i s'hi entesta, a fi que s'eixample, a fi que s'estire,
a fi que s'unesca al torrent del seu cor,
per tal de trobar-ho, per tal de desfer-ho,
per tal d'unificar-ho, per tal d'oblidar-se,
per tal d'humiliar-se, per tal d'exalçar-se,
tu véns i l'estens, tu véns i la mires,
tu pots i la cuides, tu saps i la toques,
tu ho dius i ella es deixa. Només per donar-vos diamants pel seu just preu,
el silenci em conta els secrets de cada cosa,
car res no té preu en aquesta vida sinó l'instant
en què ens fem accessibles. Ser accessible vol dir
ser generós. No sé si m'entendreu, potser no
m'entendreu. A voltes torne a casa com un heroi
que no ha perdut ni ha guanyat res sinó el repòs
i també algun punt de nostàlgia. A l'hivern
les meues muntanyes s'esclarissen,
i jo les vull així, així és el seu cicle,
i així és la meua vida.Si algun dia em perdia no caldrà que em busqueu,
que m'estaré tot sol somiant amb mi sol l'esclat
de sentir-me abandonat i lliure. Les meues mans han fet
un univers exacte on cada alenada és com cal
i potser no cal més. O potser un record em durà
l'enyorança. Llavors us buscaré i ens tornarem
a mirar les ninetes dels ulls
com fan els titellaires en acabar la funció
i beurem el timonet criat en serralades,
endolcit amb la mel de les abelles sàvies,
borratxes de romer, en ser que el sol s'enfila
per les roques rosades del meu Benicadell.
Quan ve la poca nit i el sol raspa les pedres
del meu altiu penyal, és l'hora d'allunyar-se
per fer una pregària als colors que condensa
aquest sol poderós. Ací l'home es fa lliure
sobre les fines serres que dibuixen el cercle
de la vall al ponent. Esdevé bell i únic,
com el vel de l'aurora, de solitud segura,
com els garroferars, com la intenstitat dels verds
incendiats d'estiu, l'olivera, la vinya,
l'ametler groguinós, l'albercoquer, la pruna.
Així estic reconciliat amb les roques, amb els pins,
amb l'eixutesa, quan no és any plovedor, amb l'espàrec,
el mussol que recita nostàlgia, el romer, el timó,
la pebrella, els esclata-sangs de novembre, quan la tardor
fon els morts, el raïm roig d'estiu, el daurat moscatell,
la incerta neu d'hivern, les fonts perdudes pel terme
que fa tants anys que no ragen. Aquesta vall m'encercla, com un cau protector
al conill, a la llebre, a la rabosa escassa.
És un lloc virginal dedicat a la lluna.
I quan no plou i el sol bada les penyes
i els barrancs es dissolen,
el baladre s'encabota a perdurar-hi
amb el morat verinós.

Salvador JÀFER Els caçadors salvatges

dissabte, 27 / setembre / 2008

No pot haver mort...

0 comentaris:

Salvem la Valleta

No als parcs eòlics destructius i inútils (excepte per les butxaques dels de sempre)

De dies, no hi ha dos de germans...

bous a la Mar i Festes Majors de Dénia 2009

La Nit del Drac

Aquests cartells, i molts d'altres de festius, a Carrer Cartelleria

Al Tall. Romanç de Sant Rorro

Haendel. "Saül", oratori

Errabundi. Propina de Melior et Tourdion

aniversaris

Centenari de Gustavo Pascual Falcó

50 anys de la mort de l'etnògraf Joan Amades

400 anys de la Soledat d'Ontinyent

Refranys del temps...

Refranys morals

Llibre d'amic e amat

Reflexió

Llibre de mil proverbis

ego sum

Só qui só, que no só jo...

Tot i cercant pel què anem fent...

Blocs que vaig llegint i que espere impacient...

Seguidors

"Adalil" (Fanfara Cristiana). Saül Gómez Soler. Colla El Mal Passet. Cocentaina

"Abenserraig" (Marxa mora). Saül Gómez Soler. Banda de Bocairent

"Signum" (Marxa cristiana) Saül Gómez Soler. Banda Unió Musical d'Aielo de Malferit

"La Tata" (Pas-doble). Saül Gómez Soler. Cercle Musical Primitiva d'Albaida

"Borjos" (marxa cristiana). Saül Gómez Soler. Associació Artístico-Musical d'Oliva

"Inarpa". Marxa Cristiana de Saül Gómez Soler. S.E.M. Santa Cecília de l'Olleria

"Iel·las" (marxa mora) Saül Gómez Soler. Agrupació Musical d'Ontinyent

Estrena de "Santiago Capitán Abencerraje", marxa mora de Saül Gómez Soler. Banda Primitiva d'Albaida

L'oració a la Vall