Gracies...!

Un dia molt productiu el d'ahir...

A Cabreras, es va acabar la coca tapada de botifarra ontinyentina, la de pernil i formatge, la monjàvena i les especialitats de ca Moreta... no sé què els agradà més als companys. Tot estava d'allò més bo, però el dolç, ratllava el sublim. Ara bé, el millor de tot plegat va ser el tornar a entrar a les classes per retrobar-me amb els meus nanos... Em va fer molta il·lusió el tornar a trobar-me amb alguns somriures coneguts, vegeu si la cosa és dura i contradictòria... No preferiria veure'ls volar i viure la realitat? Però en el moment que et porten noves d'un antic alumne, que va com l'oratge i acaba de tenir una xiqueta, i... penses si no serà eixa protecció que se'ls dóna, que els donem, l'escalfor vital real que enyoraran en tornar l'hivern...

Per la vesprada vaig ser feliç per un instant, el poc temps que la meua família va estar a casa, tots plegats. No sé com no succeeix més vegades això, uns ací, altres per allà, tota una sort el poder coincidir i parlar de projectes, i trobar alegria... Els pares em van regalar un rellotge d'aquells de repica'm el colze, i Saül i Mila una bossa d'aquelles per fer feina, per l'ordinador i el projector, espectacular... Però el millor regal, el tindre'ls a tots en casa. Com l'estranya Abel... però en cinc minuts, desseguida està ací com si fóra la seua..., que ho és, per altra banda.

I després els amics. Gràcies als que vau passar per casa, als que vos vàreu recordar d'un servidor pel méssenger, pel correu intern o per ací pel bloc i pel telèfon. Sou més per a mi del que podeu pensar... i quanta sorpresa, fins i tot un amic mig perdut i despistat de tots, de qui feia un any que res no sabia i a qui dec diners...

Moltes gràcies a tots i a totes. Feia anys que no vivia un aniversari tan ample...