Entre la tardor i l'ofec

.

Per cert, la quantitat de vitamines, forros polars i estufes que estic buscant i posant en la motxilla ara que ve la fi trangolosa del Calendari de l'IEVA... Menuda setmana se'ns ve al damunt. Només espere que siga això, una setmana, i no ens allargue més l'angúnia aquesta el pas dels altres. Sempre és el pas dels altres el qui ofega, no mai el meu ni allò que la meua trista voluntat puga haver previst... Aquest cap de setmana me l'havia reservat per visitar descansadament uns amics i ja veureu com no...

Bo, què hem de fer si ni tant sols col·laboren els qui la demanen? I damunt, què hem de fer, hi ha qui ha suggerit que si es fa ací o allí és per alguna raó obscura, més enllà de la comoditat i la professionalitat que jo defenc... Serà perquè estan acostumats al sobresou i el veuen arreu?

Siga com vulga, tinc ganes que açò passe. Llavors serà quan farem vacances. Una presentació, dos al màxim, cap fira... i a dedicar-me a mi mateix, a la meua malaltia, a les meues necessitats reals... Fora mòbil, fora també respondre cap emaïl, i a caminar...

Per sant Miquel, la berena se'n puja al cel... De moment, hui, ja m'he carregat una "tradició" que seguia des de feia uns quinze anys. I encara en vorem de més inesperades. Cal girar aquest peüc... és hora de caminar entre la tardor i l'ofec...