Els nostres banals dies

.

Ho comentava ahir amb els companys de claustre mentre embastàvem els horaris. Mala cosida, perquè en l'IES més menut del País Valencià encara ens falten dos professors i un ja s'ha agafat la baixa, acollonit pel que es va trobar... Demà (per hui), faig trenta-cinc anys, i tinc la sensació de no haver fet res de bo... A Juan Luís gairebé li agafa un mal de riure i va treure tot l'aire que tenia dins en eixe mateix moment... No?, va preguntar una de les professores noves, innocent... Segur que si repasses bé... I la senyoreta ex-cap d'estudis (càrrec que ocupe jo ara mateix "in pectore") ho va sentenciar... necessites un any sense fer res, però res de res, ni classes ni escrits... com diuen al seu poble, tinc "un cohete en el culo".

Així i tot, seguisc tenint aquesta sensació de banalitat. I pense que és bo això. Diu l'amic Jose que he d'aprendre encara el més important, a avorrir-me..., però jo, seguisc amb la meua. Potser siga tot perquè m'he deixat tota responsabilitat associativa i estic dedicant-me més a les coses menudes que em fan feliç, no ho crec. Preferisc pensar que tot ve perquè dins meu estan naixent un fum de coses noves, nous desitjos i dolces voluntats de futur. Potser tot això vol dir que encara em queden mil coses més per a descobrir i un fum de dreceres per seguir...

L'única cosa que sé que tinc és el meu esperit de contradicció



I també sé altra cosa, que encara queda temps i espai per quan toque genollar-me sobre la blanca sorra de la platja desitjada, i que cal omplir-lo amb els somriures còmplices dels qui m'acompanyeu i em sou bagatge feliç...