_ L'Entrada mora: Mai no havíem vist tan seriosos i ben formats els Mossàrabs. Estaran fent punts per a la capitania de l'any que ve, em deien... Però va ser arribar els Taifes i au, ves i apaga la llum que se'ns fa de dia... Llavors, amb la pluja que havia acompanyat la capitania, i que tornava a ploure... Sort que la gent no va fer la desbandada, ni tant sols la feu quan passà el Banderer (Banderera) i l'Ambaixador (Ambaixadora), que ja estem educant-nos. Ara només cal educar els festers, alguns festers, els de la mala educació, els dels trencons injustificables, els directius que s'aferren a les estadístiques abans que no a la realitat del que veuen els ulls de tots.... Va ser tal el cansament que en passar els primers Kàbiles, un servidor va plegar veles. Amb permís i sense ànim d'ofendre (ja sabem que els darrers solen no tenir massa culpa d'aquestes coses), que vos aguante la vostra senyora mare!
- Avorrida i pesada i ploguda. Ja teniu l'Entrada Mora. Amb el zoo d'elefants, tigres (diu Salveta que eren lleopards) i poca cosa més... Això sí, la capitania va fer molt bé de triar el color ataronjat del seu fes (el seu barret popular musulmà), per a bastir tot el seu seguici... Excel·lent el desfilar d'un bon grapat de dones totes elles a camell, el vestit de singular -estranyament al principi- i algunes de les esquadres amb vestits moriscos. Molt bona representació per cert... un ambient de llauradors musulmans ben aconseguit, d'agrair... I l'escena de la boda musulmana... en molts anys no havíem vist res de tan deliciós!
- I dels Omeies, el ballet dels paons, molt elegant i ben aconseguit, i les robes estupendes de l'Ambaixadora i la Banderera. Cosa gran de deveres. Si és cert que les ha acabades Pepe Bacora, ja puja un o dos graons més en la meua escala d'admiracions... I elles, amb un posat espectacular, saludant "a la musulmana" el seu públic entregat. Això i el vestit vell dels Omeies, tan llampant, que contrastava i molt amb els poc agraciats vestits d'algunes esquadres, més semblants a plàstic que no a altra cosa.
- I res, que em va emocionar la Unió Contestana sonant "A mons pares", i que hi hagué un moment en què vaig tocar el cel de nou -i ja són massa en aquest agost-, en el pas entre dues bandes continuades... una sonava "Xabat", i l'altra "Abenserraig"... vosaltres direu!
Ah, i vaig poder escoltar per fi la marxa nova de Saül, "Buba", pels Abencerrajes... Em va complaure molt, senzilla, però encantadora...
- I això és tot. Em vaig poder alegrar de seguir amb salut per contemplar de nou el pas de l'Almansor, l'única cosa que m'emociona igual tant de petot com d'ara de la festa d'Ontinyent. Ai l'Almansor...
0 comentaris:
Publica un comentari