L'entrada cristiana: Com a cagalló per sèquia (dit per un Llaurador)

Quan un espectacle uneix tant d'esforç creatiu com l'Entrada d'Ontinyent, el paga el voluntarisme del fester i el dissenya gent de la mateixa comparsa, és normal fins a cert punt que en preguntar-te algun dels protagonistes pel resultat, intentes respondre de manera no ofensiva, i fins i tot balsàmica, quan aquest ha estat poca cosa, i també proves a ser caut si el resultat és positiu, més que res perquè qui t'escolta, l'implicat, tendirà a pensar que li dius les teues veritats pròpies com a mentides tretes només per contentar-lo, i dubtarà...

Han passat moltes hores de l'Entrada Cristiana. Escric açò en el moment en què el Crist de l'Agonia entra a Ontinyent. Ho sé perquè escolte de lluny i somortits els trons. Ha estat un dia de molta son i de molt dormir. He optat per no anar al Contraban que tant m'agrada, ni baixar a la Baixada per reviure els vestits... Qui sap, igual ho faig demà en la Processó General (cosa mai no vista), perquè sí que m'agradaria reviure els vestits d'Ambaixadors i Banderers...

Ho he pensat molt això de com faig la crònica aquesta. Si afig raons que uns i d'altres consideraran partidistes d'unes o d'altres coses tot i generant respostes negatives en l'ànim d'alguns amics lectors. Quan vaig començar a treure-li peròs a l'amic Corral Nou sobre la Capitania Llauradora, va haver un moment que em vaig veure obligat a parar.... Ell m'havia demanat sinceritat, i jo li vaig dir, justament, el que jo pensava, el que havia escoltat de la tanta gent amb qui vaig parlar. I encara faltava el que he arribat a escoltat hui... i que es tornarà en palmadetes en l'esquena i felicitacions en ser que algun afectat pregunte, mare! Ell aguantava el tipo sense poder donar-me més raons que les del sentiment, quan jo estava tan lluny parlant de tècniques i coordinacions i coherències i maneres... Llavors, em vaig adonar que no té trellat tot açò, i totes les coses que pots arribar a pensar quan veus que tot és banal i relatiu realment em van venir de nou... veges tu perquè ficar-me en camises tan amples... Llavors, més que no les coses dolentes, millor no seria que vos referira allò bo, allò millor encara, que l'Entrada Cristiana ens va oferir? Val, però amb aquesta tècnica narrativa, més fàcil i àgil, hi ha molt que no treurà cap entre aquestes línies...

_ Les nostres felicitacions als responsables del llibret-guia de les dues Entrades. La informació que aporten cada vegada és major i més ben construïda, i per tant més entenedora. S'ha fet un instrument imprescindible per conéixer la realitat festiva ontinyentina (ja pot dir el programa oficial de festes, que...).

- Un aplaudiment també ample, sincer i llarg als Llauradors per l'edició d'aqueix llibret amb què ens han obsequiat als ontinyentins "Regalls de memòria, aigües d'Ontinyent". Un repàs a totes les fonts del poble... repàs històric, social i crític (en ocasions molt i molt crític), amb unes il·lustracions encisadores i un estil acurat i planer, fet en la llengua del poble i per al poble... Això és el que tantes vegades fa que ens toque felicitar-nos als ontinyentins i felicitar els festers amb càrrec, per la sensibilitat que sovint aquests tenen d'emprar algun dels tants fils i cabdells que la nostra història recera per "educar-no" en un passat d'orgull que, d'altra manera, mai no sabríem. La voluntat pedagògica de boats com el de l'Ambaixada passada Llauradora amb l'aprofitament de la neu, o la d'enguany mateix dels Arquers en homenatge al nostre gòtic són dels que queden al cor perquè hi arriben fons...

- En passar els Cides, i per causes totalment alienes a la comparsa, va succeir una cosa genial que implica alguns dels meus amics! Tant que ens proporcionarà acudits i somriures en aquest rerestiu, en la tardor, en l'hivern i en la mateixa primavera... Atents!

- Enguany, s'ha ampliat molt el número de marxes tocades i el d'autors representats. S'han estrenat noves composicions i s'han recuperat peces interessants. Per més que "Creu Daurà" (quina creu, senyor...!) siga encara la més interpretada... Les bandes "de tota la vida" han respost molt bé, fins i tot a la pluja que ha assomat en el temps dels Llauradors... I les bandes noves, com ara la d'Albalat de la Ribera, han pogut lluir-se cosa bona. Llàstima que altres tantes i tan bones bandes com hi ha prop de nosaltres no les puguem escoltar a Ontinyent... I llàstima que comparses com ara els Bucaners, els Estudiants i els Mariners obliden que tenen peces pròpies precioses... i que determinats autors semblen proscrits. Enguany, la música de Saül Gómez ha eixit del lloc fosc on la tenien confinada, espere que no siga per la cosa de la direcció de "Chimo", que hagen descobert la bellesa d'obres com "Xabat" (quatre vegades la tocaren, incloent la favorita del Capità moro... però no els "propietaris", que són els Benimerins...). Jo em pregunte sovint què passa amb autors com Miquel Àngel Sarrió, que amb obres excel·lents com té pateix un inexplicable ostracisme... I per això aplaudisc més fort encara en escoltar obres ara només puntuals de gent que valore tant com Mario Roig i Jaume Blai Santonja...

- Els Estudiants. S'ha acabat la peça de tela ratllada per a la gil·laba? I ara tota negra? Algú em deia que si fóra més llarga, aprofitaria per a les desfilades de la Confraria de la Soledat... Sort que el meu vestit no és negre sinó blau!

- Diuen que serà el darrer any que veurem el vestit dels Gusmans... i no l'enyorarem massa, segur... No és que desapareguen (per res del món i que nosaltres no vejam mai tal cosa, que ens l'estimem molt). És perquè van a fer un vestit més adient i atractiu. A vore si s'apunta més gent a la comparsa. De moment, han entrat els "Xurros", i ho han fet amb molta força. Moltes felicitats per l'organització dels concerts del "Festiu"!

- Dels Arquers, a part de fer una bescollada (amistosa i no) als organitzadors del seguici per mantenir-me nerviós fins a l'ultimíssim moment, poca cosa puc dir. Que em va tocar comentar el boat als improvisats estudis de Punt Dos... I allí poc es veia més que la personalitat abassegadora del Paco Morrió... Un problema, que m'afectà, afectà els de la tele i pel que he pogut saber també als músics... La pressa.

No és normal, més aviat és inaudit, que un Ambaixador i un Banderer cristians passen amb 45 minuts d'avantatge sobre l'hora prevista (ja veus saltant d'alegria els caporals de Festers... un 9, el 10 seria 10 minuts menys encara... tranquils que els moros vos posaran en el "puesto" amb els tallons, la lentitud i la bestiesa d'una banda per esquadra en ocasions esfereïdores...).

De la tele? Poca cosa, ja sabeu que no m'agraden tals coses i que me les prenc més com obligació. Però no poder parlar dels Bessons i del bac que va caure un en els Alardos, o que no es veja el ballet i no poder disfrutar de la deliciosa música que havia preparat Mario Roig... Sort encara que pugueren treure l'actuació de Cele Ribera com a pedrapiquer... i en congraciar-se un poc, en treure els càrrecs, encara vaig poder escoltar "Vira d'Aliaga", tants anys com feia... I sort que entre el bastiment de la Llotja cap músic va acabar perdent les dents!

Va ser molt interessant el tema gòtic triat... llàstima per l'espectacle que les paraules que hi ha a la sala columnària de la Llotja valenciana no aparegueren de forma més activa. La gent, poc amiga de llegir, no entén el llatí... per més que, a la tele, ens donà bon joc la cosa. I sort que darrere de mi li tocava parlar a Xiri... així me'n vaig poder tornar ben seguit i seguir fent el que m'agrada, que és veure i viure l'Entrada.

- Els Contrabandistes, com sempre, l'excel·lència de l'Entrada. I els Fontanos, magnífics... em va agradar tant el detall de les boines velles amb el vestit actual que varen treure l'esquadra de la Primer Tro.... Jo, de major, vull ser Fontano, ho tinc ben clar...

- En resum resumidor... L'Entrada Cristiana més amena i curta que hem tingut des del segle passat, malgrat els malgrats... i que com tingueren raó els Asturs i ploguera a la nit, programat com ho tenien com un acte més...!