Diana

Ací, la crònica que he enviat a Ràdio Cocentaina.

Després, la meua vivència...

"El passat dissabte nou d’agost, passats uns pocs minuts de les set de la vesprada, el formador de la filà Maseros va sol·licitar permís a les autoritats contestanes per tal d’iniciar com marca la tradició l’esperada Diana. Minuts abans havia conclós la missa matinal, s’havia fet el prec de l’Àngelus i s’havien hissat les banderes al balcó de l’Ajuntament. La plaça es trobava més plena que mai, havent resultat tot un encert la idea de reduir mínimament l’espai reservat per a la desfilada i augmentar considerablement la capacitat i la comoditat dels espectadors d’aquest acte tan especial amb la instal·lació d’unes tribunes vora l’edifici consistorial. Són noves propostes que cal anar treballant i millorant de cara a facilitar l’assistència a la Diana, un acte que sempre ha estat molt reconegut a Cocentaina però que, des de fa uns anys, atreu cada vegada a un major public vingut de fora, malgrat les hores matinals en què es celebra. La calidesa i la vistositat d’un acte senzill i brillant, l’interés absolut dels festers per fer ben fetes les coses, la riquesa de la música interpretada i el mateix fet que, amb aquest acte comencen ja, i sense que res ho ature, les festes contestanes, han atorgat una justa fama a un acte que té en la plaça de la Vila el seu primer centre d’atenció, que després es desplaça als racons de Cocentaina on es desfila i, especialment, al lluïment de les esquadres i els músics en un Passeig del Comtat ple de gent passejant o asseguda a les tauletes dels bars i aplaudint l’agraït pas dels festers que, de tant en tant, fan les tradicionals girades i parades en homenatge a les banderes, correspongudes amb l’obsequi d’algunes pastetes i un colpet...

Enguany, el començament de la Diana ha comptat amb unes girades de les esquadres molt i molt correctes en què potser cal destacar el bon fer dels Sahorins, la Llana i la Manta Roja. El final, espectacular com sempre només que els Bequeteros comencen a ballar, va alçar una gran quantitat d’aplaudiments entre el públic".

I ara, deixeu-me ser jo...

No hi ha acte a tot l'univers morocristià com la Diana de Cocentaina. En sóc un fervent devot. Enguany, dalt de tot de la tribuna, en contacte directe amb l'acte i amb la gent que acompanya, escolta i fica la cullerada quan convé.. (si Pep Alfonso sapiguera les conseqüències que va tindre en la Sahorina que li va respondre allò que la música dels Bequeteros no és un pas-doble, fliparia... Flipat estic jo com aquella dona acabà parlant amb Milagro que mira tu quins xics l'interés que es prenien i eren de fora però igual a un d'ells l'he vist alguna vegada amb tu...). Enguany, a més, vaig tenir la immensa sort d'escoltar, de tant en tant, alguns dels records d'infantesa de Ximo Urenya. Un dels que més m'ha agradat sempre és aquell que a Gustavo Pascual li agradava molt el tenir-lo al braç, quan ell era menudet i vivia allí al Pla de la Font. Qui anava a dir-ho, l'autor mític de "Paquito el Chocolatero" o "Un Moret Plorant", la meua marxa més íntima... Ara, de tant en tant, li venien imatges, sons, i els volia compartir amb mi, mentre les esquadres anaven formant i paràvem d'aplaudir la destressa d'uns per valorar amb més aplaudiments encara la voluntat dels altres... "Un moble més", son pare la taral·lejava mentre feia la seua feina de fuster... Els Cavallets com ballaven... I mentre ens aclaríem si eren Bereberes o Muladís, la cosa de la nit se'ns anava de les mans i ja era clar dia, brumós, però càlid ja a aquella hora de la matinada.

Mare en eixir els Bequeteros... no sé què tenen però m'atreu tant el ball, l'estima que posen en el seu tret més definitori... Per la vesprada, en la ràdio, mentre passava l'entrada, Vàrem jugar a vore qui era qui... Milagro i Mari Nieves ho tenien clar: Sahorines. Gabriel, que l'he conegut sempre -i fotografiat- com a Cabilenyo... igual triava algun cristià. I Milagro no em va deixar respondre que igual jo Contrabandista, o potser Sahorí també... No, a tu, de xicotet, ja t'entussiasmaven els Bequeteros...

I com que esmorzar al Passeig és impossible, Pep, Ximo i jo, acabàrem fent-nos uns molt saborosos entrepans -i una beneïda aigua tònica- a Benissoda. Ves per on...